CampanetLa Història ha anat com ha anat, però perfectament podria haver anat sempre d’una altra manera. Sant Pau podria no haver caigut del cavall, els Mèdici podrien haver tingut mal gust artístic, Luter podria haver mort atropellat per un carro mentre preparava les 95 tesis, Rousseau es podria haver dedicat a la criança dels seus fills... I Napoleó podria haver mort, juntament amb el Papa de Roma, en un misteriós atemptat a Notre Dame de París el dia de la seva coronació com a emperador (1804). Res d’això no va succeir mai, i Napoleó va esvalotar el continent europeu amb la seva ambició i els seus exèrcits fins que el fred rus i la corona britànica li van parar els peus.

¿Què hauria passat, però, si Napoleó, efectivament, hagués mort assassinat el 1804 i la visió política i els ideals de la Revolució de 1789 haguessin acabat triomfant a França, sota la batuta del maquiavèl·lic i terbolíssim Fouché, i s’haguessin propagat cap a altres països d’Europa? I si tots aquests moviments geopolítics haguessin fet que Catalunya s’emancipés de Castella i es convertís en una mena de protectorat de França? Aquestes qüestions són les que l’arquitecte i professor universitari Jaume Valor (Barcelona, 1965) es formula i prova de respondre a Les causes invisibles, una novel·la ucrònica que té la virtut indispensable de transcendir el seu plantejament curiós i excitant i d’aconseguir construir un món novel·lesc que funciona per dret propi.

Aventures i postmodernitat

Ambientada a la Barcelona, el París i el Londres del 1820, la novel·la de Valor està feta amb els mateixos materials –i el mateix esperit!– que les grans novel·les d’aventures del segle XIX, per exemple les d’Alexandre Dumas (pare i fill). Tot plegat, però, aquí ho trobem recarregat i centrifugat per l’autoconsciència i el neobarroquisme juganer de la postmodernitat. Vull dir que, a més d’intrigues polítiques, de conspiracions de palau, de vailets porucs que es converteixen en homes valents, d’històries d’amor apassionades i difícils, de presons insalubres i de vaixells imponents, d’enverinaments i de missions desesperades –tots ells, més o menys, elements clàssicament dumasians–, aquí també hi trobem grups terroristes lluitant a favor de la causa obrera (sang i ràbia), capitalistes d’una cobdícia criminal, una mica de filosofia política, una mica de feminisme, plans d’atemptats que poden tenir conseqüències apocalíptiques i un retrofuturisme tecnològic la mar de plausible (metros, ascensors, aeròstats...).

El més difícil d’escriure una novel·la ucrònica és trobar l’equilibri entre l’explicació i la descripció de la història alternativa que t’inventes i la construcció i el desenvolupament de la trama novel·lesca i dels personatges. Les causes invisibles troba aquest equilibri en la pròpia ficció, però a més l’autor i l’editor han volgut jugar sobre segur i, al final del llibre, hi han afegit una cronologia explicativa i un glossari dels personatges, tant ficticis com històrics (Fouché, Fourier, el rei Jordi III, el duc de Wellington...). A part d’això, que és clau, si la novel·la es llegeix de gust, a pesar d’alguns clixés i sobreexplicacions, també és perquè l’estructura aguanta bé les múltiples trames i escenaris, perquè el ritme és trepidant sense ser frenètic, perquè l’argument usa sense abusar-ne dels cops d’efecte i dels girs sorprenents, i perquè la prosa de Valor és fresca, directa, vistosa i efectiva.