BarcelonaAquesta història comença a la piscina municipal de la petita ciutat belga de Turnhout fa menys de dues dècades. Des que es va inaugurar el 2005, l'equipament mai no va obrir més de tres mesos seguits per culpa de múltiples i peculiars incidències, com ara avaries elèctriques, la contaminació de l'aigua i fins i tot l'enfonsament de la sala de màquines en el terreny pantanós on s'aixecava l'edifici. La primera vegada que Charlotte Van den Broeck, autora de Saltos mortales (Acantilado, 2024; trad. de Gonzalo Fernández Gómez), va visitar la piscina de Turnhout tenia 14 anys: "Ho recordo perquè abans mai no havia anat a un lloc sense la supervisió dels meus pares", fa memòria. Era el 2006, i l'adolescent que era llavors no trigaria a sentir-se atreta pels problemes constants del recinte. "Créixer en un lloc on la piscina estava gairebé sempre tancada era un pal. Les piscines són un lloc singular perquè es troben en un punt intermedi entre el que és públic i el que és privat –continua–. Si hi vas quan ets adolescent, és un dels primers espais en què t'adones que el teu cos està canviant per com t'observen alguns dels usuaris. Passes de ser una nena invisible a una dona visible".

El 2011, la piscina va tancar definitivament. Va ser llavors que van començar a circular rumors sobre el suïcidi de l'arquitecte que havia ideat el projecte. "És curiós que en temps com els d'ara el seu nom no hagi transcendit, però l'arquitecte va prendre aquesta decisió després d'aguantar, durant mesos i anys, la pressió dels mitjans de comunicació regionals sobre el gran fracàs professional que havia estat la piscina", explica. Encara ara sent una "fascinació una mica morbosa" per la història d'aquell "home anònim" que es va acabar llevant la vida. Quatre anys després, el 2015, Charlotte Van den Broeck va publicar el seu primer poemari Chameleon (Camaleó), que la va portar a recitar a Viena. "Vaig haver de passar una llarga estona a l'ambaixada i donar conversa a persones a qui no tenia res a dir —comenta–. No soc gaire bona en aquesta mena de situacions i em poso nerviosa. Després que algú em preguntés d'on era, li vaig acabar explicant la història de la piscina de la meva ciutat". L'interlocutor de Charlotte Van den Broeck va reaccionar de manera sorprenent: "Em va dir que a Viena tenien una història idèntica amb l'edifici de l'Òpera de l'Estat".

L'òpera formava part del projecte de la Ringstrasse de mitjans del segle XIX, pensat per transformar la ciutat fortificada en una gran metròpoli, i se'n van ocupar els arquitectes August Sicard von Sicardsburg (1813-1868) i Eduard van der Nüll (1812-1868). "Ara el veiem com un edifici d'una bellesa monumental, però mentre el construïen el comparaven amb un vaixell naufragat i amb una caixa enfonsada. Se'l coneixia com el Königgrätz de l'arquitectura: la batalla de Könniggrätz [o Sadová] va ser una de les derrotes més sagnants de la història de l'imperi", explica Van den Broeck. Els dos arquitectes formaven un equip que es complementava a la perfecció: "Van der Nüll era la part artística i treballava explorant la seva interioritat. Sicard era la part tècnica: vivia orientat al públic i mai no perdia de vista l'espai urbà". El 1868, Eduard Van der Nüll es va penjar al dormitori incapaç de suportar els atacs contra l'edifici. Deu setmanes més tard, deprimit, Sicard va deixar de lluitar contra la tuberculosi que arrossegava. Cap dels dos va veure la inauguració de l'edifici el 1869.

Tretze casos pertorbadors

El vincle de totes dues històries va fer que Charlotte Van den Broeck es preguntés si hi havia més edificis que arrosseguessin històries maleïdes. "Fins llavors no tenia cap vincle acadèmic amb l'arquitectura: jo havia estudiat literatura i teatre –explica–. Després d'investigar una temporada vaig acabar trobant més d'una vintena de casos, però en vaig triar 13 per la càrrega simbòlica del número". Com més aprofundia, més relació hi veia amb el seu propi procés de creació, encara que amplificat. "Si escric un poema dolent, l'estripo i ja està. Si no ho faig i l'acabo publicant, com a molt rebrà ressenyes dolentes –diu–. Així i tot, la repercussió negativa m'afecta. Com ha de ser si ets arquitecte i un dels edificis que has dissenyat fracassa? El grau d'exposició és molt més elevat".

Saltos mortales proposa diversos viatges per Europa, com ara a La Valletta, capital de Malta, per endinsar-se en la història de la construcció de la Biblioteca Nacional de Malta (1786-1796), obra del "perfeccionista" i "oblidat" Stefano Ittar (1724-1790), i també a Nàpols, a la Vil·la Ebe que l'escocès Lamont Young (1851-1929) va acabar poc abans de suïcidar-se als 78 anys. "¿A què renuncia, algú que se suïcida a aquesta edat: a la vida o a la mort?", es demana Charlotte Van den Broeck. També se'n va fins a Saint-Omer, municipi situat al departament del Pas-de-Calais: el campanar tort de la seva església, aixecada durant el segle XVII, li permet posar-se en contacte amb una associació que cataloga i divulga el fenomen dels campanars helicoidals europeus. N'hi ha més de 80. El 1611, durant la construcció del de Saint-Omer, el mestre d'obres, Jean Porc, va caure des d'una escala inestable –o bé se'n va tirar, segons les males llengües– i va morir.

Un còctel perniciós

"L'arquitectura és una barreja perillosa d'impotència i omnipotència", afirmaven Rem Koolhaas i Bruce Mau a S, M, L, XL (1995). Charlotte Van den Broeck es fixa en els efectes d'aquest perniciós còctel a Occident. "Les idees d'èxit i fracàs han tingut efectes molt negatius tant en homes com en dones, i el neoliberalisme les ha accentuat –afirma–. Podria haver escrit un assaig sobre una vintena de poetes que van acabar suïcidant-se per motius molt diversos, com ara Sylvia Plath, Ingeborg Bachman i Anne Sexton. En una dona artista s'accepta que sigui emocionalment inestable i pugui prendre una decisió desesperada. En una professió tècnica com la d'arquitecte és inconcebible, en part perquè encara l'associem als homes. La imatge que tenim de l'arquitecte, històricament parlant, és la d'un home heroic i d'èxit que ajuda a modelar i definir l'espai públic".

La inestabilitat emocional acaba interrompent la trajectòria de Gaston Eysselinck (1907-1953). L'arquitecte belga no va poder superar la mort de la seva segona dona, Georgette, i no va arribar a veure acabat l'edifici de correus, telègrafs i telèfons d'Ostende. "Encara que va trobar molts obstacles per tirar endavant el projecte, que els seus col·legues consideraven massa industrial i funcional, no es va suïcidar per motius personals, sinó sentimentals –admet Van den Broeck–. El 1963, deu anys després de la inauguració, van començar els elogis a l'edifici de correus d'Eysselinck, i ara mateix és considerat una de les fites més importants de l'arquitectura modernista belga de postguerra".

Saltos mortales també s'atura a estudiar la rivalitat entre Gian Lorenzo Bernini (1598-1680) i Francesco Borromini (1599-1667), responsable, aquest últim, d'una de les joies del barroc italià, l'església de San Carlo Alle Quattro Fontane. "Borromini era capaç de dissenys sobrehumans com aquest, però el seu geni creatiu tenia un costat fosc, perquè passava temporades molt abatut –continua l'autora–. És molt possible que Borromini patís un trastorn bipolar".

Després de passar per Escòcia –estudia Fort George, a Ardesier, i el Museu Kelvingrove de Glasgow, construccions del segle XVIII i de principis del segle XX, respectivament–, Charlotte Van den Broeck va travessar l'Atlàntic i va provar d'accedir a l'exclusiu club de golf Pine Valley, a Nova Jersey, dissenyat per George Arthur Crump (1871-1918) "per posar a prova la força mental dels jugadors". Crump es va suïcidar per culpa dels problemes per fer-hi créixer la gespa, però els diaris de l'època van explicar que "havia mort a causa d'una infecció dental".

El trajecte acaba al jardí d'escultures cinètiques Kempf de Colorado Springs. "Es va inaugurar el 1978 i és un lloc molt especial –comenta l'autora–. Va ser ideat i creat per Starr Gideon Kempf (1917-1995). Deia que el dia que no pogués continuar treballant en els seus projectes artístics s'esborraria del mapa". El moment va arribar el 1995, quan tenia 78 anys i es va sentir incapaç d'afegir l'última capa de pintura a l'escultura que estava a punt d'acabar. "Vaig saber que havia arribat al final del llibre quan vaig conèixer el net de Kempf, Joshua, i em va col·locar a les mans la pistola amb la qual el seu avi es va matar –diu–. Era la primera vegada que tenia una arma de foc a les mans. El cos se'm va enrampar sencer".