El trentè any, primera incursió d'Ingeborg Bachmann (1926-1973) en la prosa, consta d'una sèrie de relats fets d'imatges subtils i de personatges obsessionats per la recerca de la veritat, l'obligació d'estimar o la necessitat de canviar de vida. Al llarg de set textos, l'autora construeix unes situacions que mostren la dificultat de comunicar-se amb els altres, l’amor, la desesperació o les vivències passats pel sedàs de la pèrdua i d’un llenguatge ple d’imatges i mites. Els seus personatges tenen una característica en comú: patir el monstruós insult que és la vida i acabar fets xixines.

El trentè any és el relat principal, que dona títol al llibre. Es tracta d’una reflexió d’un narrador en primera persona que desenvolupa una crisi vital a l’edat de trenta anys perquè per primera vegada té la sensació que la seva vida és finita. La crisi de la seva vida és, al mateix temps, una crisi d’identitat inestable. S’ha d’allunyar durant un any de la seva quotidianitat i emprendre un viatge a Viena i a Roma per tal d’explorar el propi passat i descobrir qui és en realitat. El viatge també és interior, ja que els seus records no coincideixen amb el que diuen altres persones. Només un accident de trànsit en el qual mor l’alter ego del personatge li permet superar la crisi, treure alguna cosa positiva del balanç que ha fet i tornar al futur. El recurs del monòleg interior utilitzat per Bachmann serveix com a mitjà d’autocomprensió i seguretat en un mateix. El jo narratiu sempre és fragmentari. La nova identitat no és fixa, sinó una construcció feta de capes.

Aprofundir en les aigües tèrboles

Pel que fa a la història, els relats de Bachmann també conformen un llibre clau sobre la postguerra a Alemanya i Àustria. L’autora planteja, sempre des de la perspectiva de la responsabilitat de l’individu, set qüestions fonamentals al voltant de la convivència social i de les relacions entre homes i dones, condicionades eternament per les trampes del llenguatge i les seves limitacions. Els temes de Bachmann continuen explotant-nos als nassos per la seva radical actualitat. Les set narracions, publicades per primera vegada l’any 1961, van ser fortament intervingudes per la censura, fins al punt que un dels relats, Un pas cap a Gomorra, sobre una història d’amor lèsbic, es va ometre del recull.

A la dècada dels anys 50, Bachmann entra a formar part del conegut Grup 47 amb Heinrich Böll, Paul Celan, Günter Grass o Hans Werner Richter. Coincideixen perquè busquen, a través de les seves obres, oferir una resistència davant la realitat del moment i per defensar la memòria col·lectiva per no oblidar un passat traumàtic encara molt present. Al mateix temps, pretenen reviure la cultura alemanya i austríaca, molt deteriorada durant el predomini nacionalsocialista. El feixisme alemany, les seves conseqüències socials i sobretot en la dona seran les constants en la vida i l’obra d’Ingeborg Bachmann. Les set narracions d’El trentè any no estan escrites en el sentit convencional; són més aviat moments de reflexió, monòlegs impressionistes que aprofundeixen en les aigües tèrboles en què es troben els protagonistes. Bachmann mostra l’agitació i el col·lapse humans no només en termes existencials vacil·lants, sinó que retrata de manera realista uns personatges vinculats a un context social específic. Especulacions fictícies que combinen idees filosòfiques i morals, ironies, intuïcions psicològiques i anècdotes o records en set relats intensos però controlats amb fredor austríaca.