BarcelonaA vegades, les històries reals poden arribar a ser més increïbles que les de ficció. Aquest tòpic es compleix durant la lectura d'Almenys ho vas intentar (Saldonar, 2023; traducció d'Octavi Gil Pujol), una hàbil i llaminera barreja de memòries i investigació escrita per Akash Kapur (Nagpur, 1974). Hi explica la fundació d'una comunitat utòpica internacional al sud de l'Índia a finals dels 60, l'idealisme i espiritualitat exacerbada d'alguns dels seus membres, els enfrontaments interns, la mort d'una parella que hi vivia i els reptes del present. El mateix Kapur, antropòleg, assagista i professor universitari, hi viu des del 2004 amb la seva dona, Auralice, i els dos fills.

"Vaig créixer a Kottakarai, molt a prop d'Auroville, en un moment en què la comunitat tot just començava a existir –explica Kapur des de Princeton, on fa un curs anual a la universitat sobre utopies, tema en el qual s'ha especialitzat–. Els meus primers records tenen a veure amb el camí on els primers residents havien començat a plantar arbres. Auroville es va aixecar en un paratge desèrtic, i ara, mig segle després, té l'aspecte d'un gran bosc". La comunitat va ser fundada el 28 de febrer del 1968 per Mirra Alfassa (1878-1973), guru espiritual coneguda pels seus futurs habitants com la Mare i seguidora del filòsof i mestre de ioga Sri Aurobindo (1872-1950). L'arquitecte francès Roger Anger en va planejar un disseny futurista, del qual actualment la mostra més espectacular és el Matrimandir, una esfera daurada que homenatja la seva inspiradora.

Fugir del "materialisme fallit d'Occident"

"Als anys 70 era massa petit per fer-me una idea clara del que podia arribar a representar Auroville, però sí que pensava que en aquell lloc tot era possible –recorda–. Estava aïllat, la gent que s'hi anava instal·lant eren idealistes i a poc a poc s'anava transformant". Almenys ho vas intentar recull l'esperit hippie i de connexió amb l'espiritualitat de molts dels seus primers habitants. "Les utopies es fan populars en moments de crisi de valors i de transformació –diu Kapur–. Sempre hi ha gent que busca una manera més profunda d'existir. Començar de zero una vida més connectada amb la terra i amb tu mateix forma part de les aspiracions de la condició humana. L'espiritualitat és també un dels nostres trets distintius. No em sembla negativa. Els problemes arriben sovint quan s'estructura al voltant d'un sistema rígid".

Va ser en aquesta fugida del "materialisme fallit d'Occident" que van coincidir dos dels protagonistes del llibre, el nord-americà John Walker III i la belga Diane Maes. La parella, que va criar l'Auralice, la futura esposa de l'autor, va formar part dels pioners de la comunitat i hi van viure durant dues dècades, fins que tots dos hi van acabar morint el mateix dia en circumstàncies que el llibre investiga. Akash Kapur n'explica les vides en paral·lel a l'evolució de la comunitat. "Sempre hi va haver una distància entre els ideòlegs d'Auroville i els que hi van anar a viure –diu l'autor d'Almenys ho vas intentar–. Hi havia gent que venia de llocs com França o Alemanya esperant-se arribar a una ciutat, però només hi trobaven un gran desert". Per als primers habitants, disposar de recursos bàsics com aigua o aliments va ser tot un repte. "Van ser ecologistes per necessitat des del primer moment –continua Kapur–. Si ara hi ha milions d'arbres no va ser per cap mena de consciència mediambiental, sinó perquè els arbres millorarien la vida dels seus habitants".

En comptes d'aixecar la ciutat de ciment que havia previst l'arquitecte Roger Anger, va proliferar un petit edèn anàrquic on convivien uns 300 habitants d'una vintena de països. "Aquest és un dels punts més singulars d'Auroville: la capacitat de sumar esforços i il·lusions per part d'un petit grup de persones amb molta energia i ideals –recorda l'autor del llibre–. Per a mi és la prova que si deixes espai per imaginar lliurement el futur, pots trobar solucions inesperades".

Un periple llarg i conflictiu

Almenys ho vas intentar no dona una visió idíl·lica de la comunitat de la qual Akash Kapur forma part. "Actualment, és una de les comunitats d'aquest estil que han tingut una vida més llarga, però hi ha hagut molts enfrontaments interns, i fins i tot una petita guerra civil després de la mort de la Mare a la dècada dels 70 –explica–. Entre els reptes inicials que encara tenim hi ha el de la nostra viabilitat econòmica, però també el de les possibilitats educatives que oferim als nostres fills i, sobretot, els mètodes de presa de decisions". A Auroville no hi ha propietat privada ni cap autoritat centralitzada. "Al principi, quan hi havia uns quants centenars d'habitants, el sistema d'aixecar les mans en una assemblea era relativament senzill –diu–. Ara que som gairebé 3.000 és una altra cosa. No podem, d'una banda, rebutjar la democràcia perquè representa el món antic i, de l'altra, acceptar implícitament un sistema semioligàrquic i centralitzat que no representa tots els habitants".

Els últims anys, Auroville s'ha convertit en una atracció turística al sud de l'Índia. "És una paradoxa, perquè el turisme ajuda la nostra economia, però alhora representa una part del que molts dels residents van deixar enrere quan es van instal·lar a la ciutat", reconeix l'autor. Hi ha, també, la qüestió d'obrir les portes al món. "Això és positiu, perquè tothom pot veure com vivim i adonar-se que no és tan diferent d'altres llocs –diu Kapur–. A més, si de cada mil turistes n'hi ha només una desena que se senten transformats quan ens visiten i, més endavant, decideixen canviar de vida i unir-se a nosaltres, tot aquest esforç val la pena".

La tirania de les utopies

Akash Kapur encapçala una de les seccions del llibre amb unes paraules del politòleg i economista francès Bertrand de Jouvenel: "Al nucli de tota utopia hi ha una tirania". Després d'uns anys d'escolarització al sud de l'Índia, l'autor va continuar els estudis en una escola d'elit nord-americana, i més endavant es va llicenciar en antropologia social a Harvard i es va doctorar en dret a Oxford. "Vaig passar una llarga temporada a Romania a finals dels 90 –explica–. La utopia comunista va ser una de les més ambicioses i importants del segle XX, i m'interessava molt estudiar-la". Al segle XIX havien proliferat en diversos punts dels Estats Units comunitats utòpiques com els falansteris de Charles Fourier, els assentaments icarians que seguien les idees d'Étienne Cabet i la comuna d'Oneida, fundada per John Humphrey Noyes.

Quan Kapur ja era un expert en la matèria i s'acostava als 30 anys, la segona guerra dels Estats Units contra l'Iraq –la del 2003– li va obrir els ulls. "Fins llavors compartia el consens neoliberal que ens trobàvem al final de la història –recorda–. El capitalisme s'havia imposat al comunisme, que havia fracassat. Però aquella guerra em va fer caure la bena dels ulls. El govern del meu país estava matant milers de persones en nom d'una mentida, que els iraquians tenien armes de destrucció massiva". Va ser llavors que l'Auralice i Akash Kapur van prendre la decisió d'instal·lar-se a Auroville: ella hi havia passat la infantesa i l'adolescència; ell hi havia crescut molt a prop. Igual que en John i la Diane, provarien sort amb un model de vida alternativa. "Si no ens en sortíem, almenys ho hauríem intentat, com li va escriure a en John el seu pare", diu.

"La crisi econòmica que va començar el 2008 va acabar de demostrar que les certeses del món occidental trontollen, i l'últim episodi ha estat la pandèmia –assegura Kapur–. Des de llavors s'han reactivat, arreu del món, petites comunitats rurals". Cita, entre d'altres, Twin Oaks, a Virgínia, i els kibbutzs israelians.

Quan va publicar Almenys ho vas intentar als Estats Units, va ser escollit com un dels millors de l'any a The New York Times i The Wall Street Journal. El bon olfacte de Francesc Gil-Lluch, editor de Saldonar, ha permès que els lectors catalans puguin disposar del llibre. ¿Ho saben, a Auroville, que existeix l'edició en català? "I tant que ho saben –respon l'autor–. Entre els habitants d'Auroville n'hi ha uns quants d'origen espanyol. També de catalans. Van reaccionar amb entusiasme quan van saber que s'estava traduint a la seva llengua".