L’illa de Wrangel solia ser un dels llocs més solitaris del planeta. Situada a la costa nord de la península de Txukotka, a la punta més oriental de Rússia, és habitada per ossos polars, foques i lèmmings. Els soviètics, però, hi van instal·lar una estació meteorològica i una petita base per recordar al món que aquesta illa és seva. L’illa, de fet, porta el nom del baró Ferdinand von Wrangel, que va voltar per la zona durant el segle XIX, tot i que no la va trobar mai.

Precisament la lluita per controlar aquesta illa va portar Ada Blackjack a Wrangel. Encara avui en dia estats escandinaus, el Canadà i Rússia lluiten per controlar territoris del nord on sospiten que hi ha gas i petroli. Una lluita que va començar a finals del segle XIX, quan moltes expedicions tenien com a objectiu plantar una bandera. L’Ada, però, no tenia gaire interès en tot plegat. Nascuda el 1898 a Alaska, formava part dels inupiat, un dels pobles inuits que feia segles que vivia a la zona. Amb 23 anys estava casada amb un pescador i tenien 3 fills. Però les desgràcies van trucar a la seva porta, ja que dos dels menuts van morir de malaltia i el marit va ofegar-se pescant. Per acabar-ho d’adobar, el fill que seguia als seus braços, el Bennett, tenia tuberculosi.

L’Ada, doncs, va buscar una feina per pagar el tractament del menut. I va acabar coneixent el veritable somiatruites d’aquesta història: Vilhjalmur Stefansson, un canadenc fill d’islandesos que es guanyava la vida explorant el mar Àrtic. Stefansson, que va arribar a ser bastant famós per les seves expedicions, va liderar un projecte que pretenia reivindicar la sobirania canadenca de l’illa de Wrangel el 1921, aprofitant que els russos estaven en plena guerra civil i, per tant, no tenien capacitat per defensar aquell tros de terra perdut al nord. Stefansson va convèncer el banquer Allan Crawford per pagar aquesta expedició, i va proposar inicialment fer signar un contracte a desenes de famílies d’esquimals, i enviar-los a viure a Wrangel amb la condició de crear un nucli habitat i plantar-hi la bandera canadenca. Però les famílies contractades per Stefansson van decidir no presentar-se al moll el dia que calia sortir, ja que els diners promesos no havien arribat.

Qui sí que hi va arribar va ser l’Ada, que s’hi havia enrolat per fer de cuinera, convençuda que aniria acompanyada de desenes de famílies inuits. Però aquell dia es va trobar sola amb quatre mariners. Stefansson la va enganyar dient que les famílies pujarien en un altre port, i així va iniciar-se l’aventura que la faria famosa. Al vaixell hi havia tres nord-americans i un canadenc, mariners buscavides amb aliments per sobreviure sis mesos. Stefansson, esclar, no va anar a l’expedició, que va acabar malament. Durant l’estiu van poder caçar foques, però quan va arribar el fred no va arribar mai el vaixell promès per Stefansson amb aliments per culpa del gel.

Un dels mariners va decidir explorar l’illa per veure si hi trobava aliments. No va tornar mai. Dos més van intentar arribar al continent, a terra russa, per demanar ajuda. També van perdre la vida en aquest intent. L’Ada, doncs, es va quedar amb l’últim mariner, que va morir poc després. Va quedar-se sola, recordant tot el que havia après dels seus pares per sobreviure. En total, va passar més de sis mesos sola en un paratge molt dur, caçant foques, fugint d’ossos i mantenint-se en forma fins que va ser rescatada.

Quan va tornar, però, va rebre més crítiques que elogis per no haver salvat la vida del mariner malalt. La premsa va acabar dignificant la seva història i criticant Stefansson, que va caure en desgràcia. L’Ada es va casar un segon cop, va tenir un altre fill i es va divorciar. Al final, va morir pobra i oblidada, però va salvar el seu fill malalt pagant-li el tractament. Amb el temps, aquest fill va ser qui va recuperar la seva història, i la va fer eterna.

‘Ada Blackjack', de Jennifer Niven

Jennifer Niven va escriure ara fa uns anys l’única biografia de l’Ada, i va ser un èxit de vendes al Canadà. El llibre explora en arxius de l’època per explicar els detalls d’aquella expedició en què l’únic testimoni que va poder donar la seva versió dels fets va ser l’Ada. El llibre encara no s’ha traduït ni al català ni al castellà.