Reportatge
JORDI NOPCA

Vicenç Pagès Jordà “La literatura occidental és literatura del malestar”

'Robinson' de Vicenç Pagès Jordà. Empúries. 192 pàg. / 17 €

L’AUTOR D’‘ELS JUGADORS DE WHIST’, AQUESTA SETMANA A LA LLIBRERIA LAIE DE BARCELONA. / PERE TORDERA Zoom

“Escriure el paradís implica, sovint, deixar d’escriure. La literatura occidental és literatura del malestar”, diu Vicenç Pagès Jordà. Han passat volant gairebé dues hores de conversa al bar de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna de Barcelona, on dona classes des de fa anys. Quan no és a la universitat, Pagès Jordà escriu crítica literària -la seva implacabilitat és coneguda entre els autors catalans-, i durant els estius treballa en el seu pròxim llibre. Acaba de publicar Robinson a Empúries, però alguns dels seus lectors van observar amb inquietud les declaracions de l’escriptor quan, l’any 2014, coincidint amb l’aparició de Dies de frontera -que havia guanyat el premi Sant Jordi uns mesos abans-, va dir que aquella novel·la era “el final d’un cicle”. Els més pessimistes van pensar que Pagès Jordà deixava d’escriure ficció. De fet, quan el 2015 va arribar a les llibreries una versió revisada de La felicitat no és completa i un any després va fer el mateix amb El món d’Horaci -eren novel·les del 2003 i del 1995, respectivament-, els pitjors presagis semblaven fer-se realitat.

“Tornar a llegir els llibres que has publicat és una experiència molt endògena: és com si anessis al psicoanalista, perquè t’adones de com eres llavors -explica-. Durant les set relectures d’El món d’Horaci se’m va acudir que podia escriure’n una espècie de continuació”. Va agafar el personatge d’H. i el va enviar a fer una Operació Comando que consisteix en infiltrar-se a casa dels veïns quan marxen de viatge i portar-hi a terme una missió d’una singularitat remarcable que val la pena no aclarir. “Al principi vaig començar a treballar en una sèrie d’idees que no tenien una connexió entre si -diu-. Hi havia, per exemple, la idea del viatge concèntric: a vegades és més barat anar a Londres que a Tarragona, i acabem coneixent el que és lluny. També la noció que ens anem embrutint i necessitem purificar-nos, treure’ns de sobre la contaminació que acumulem. Una imatge que tenia al cap era la d’una porta de garatge que es tanca i algú que aconsegueix entrar-hi d’amagat. Què passa quan accedeixes a una casa desconeguda?

La història d’una purificació

Robinson és un viatge a la ment d’H., un carter que té la seva pròpia Constitució, formada per només quatre articles -el primer dels quals és: “Estimaràs el llit sobre totes les coses”-, que visita diàriament el seu pare en una residència geriàtrica i que viu sol en un petit apartament seguint una sèrie de rituals que ha de complir amb inflexibilitat. “Aquest llibre és una purificació -assegura-. A diferència d’ El món d’Horaci, aquí no hi ha cap ornament, hi ha un únic punt de vista i un estil que consisteix en frases llargues presentades en capítols que també són llargs. Té un punt claustrofòbic, per això hi ha moments que em semblen humorístics”. El desconcert acompanya el lector al llarg de les gairebé dues-centes pàgines de la novel·la, que a la primera part descriu el seu periple a la casa dels veïns -hi ha un devessall de situacions grotesques que tan aviat poden fer somriure com deixar atònit o incomodar-, a la segona explica la relació amb l’advocada que el defensa després de ser enxampat pels veïns, i a la tercera, les conseqüències d’aquesta història d’amor. “L’estructura de Robinson és la d’una espiral que es va desplegant fins que es tanca en un punt -explica-. Primer no saps d’on ve ni cap a on va el personatge, i a mesura que avances en el llibre i saps més coses d’ell dubtes entre què imagina H. i què passa realment. És una novel·la que avança cap a la dissolució tant del personatge com de la trama”.

Robinson queda emparentada des del títol amb el clàssic de Daniel Defoe, publicat el 1719. “El personatge de Robinson Crusoe m’interessa perquè és la solitud absoluta -diu Pagès-. Viu durant anys en una illa deserta, i a mesura que passa el temps experimenta un procés de reconciliació. La novel·la de Defoe és la primera obra de literatura juvenil. També és, probablement, la primera autoficció, perquè en la primera edició del llibre no es diu que sigui una novel·la i els lectors podien creure que es tractava d’una història verídica”. L’interès de l’escriptor per Robinson Crusoe ve de lluny: l’any 2006 va publicar un assaig que volia construir un cànon sobre la literatura juvenil, De Robinson a Peter Pan (Proa). A més de les novel·les del títol, “que marquen l’inici i el final del gènere” per a Pagès Jordà, també hi analitza novel·les com L’illa del tresor, de R.L. Stevenson, Els tres mosqueters, d’Alexandre Dumas, El llibre de la selva, de Rudyard Kipling, Jane Eyre, de Charlotte Brontë, i Dràcula, de Bram Stoker.

“El Robinson Crusoe que tenia al cap mentre escrivia aquesta novel·la no és el de Defoe, sinó el de Michel Tournier -admet l’autor-. En comptes de ser un manetes, el Robinson de Divendres o els llimbs del Pacífic [1967] posa èmfasi en l’autoconeixement, i això és el que volia mostrar. H. s’interessa molt en ell mateix. Pot ser degut a un deliri psicòtic o a una resposta a la hiperconnexió del món actual que li provoca un efecte contrari. També necessita envoltar-se de silenci i solitud, igual que els creadors. H. té un punt repulsiu i alhora atractiu”.

Una singularitat irredempta

El personatge de Robinson es refugia en el seu món, fet de records que oscil·len entre la idealització de la mare i les diverses expulsions que ha patit al llarg de la vida. “La primera de totes és quan neixes, perquè de cop et trobes que has abandonat el lloc on eres i fa fred i et claven una bufetada -explica Pagès Jordà-. Més endavant, H. pateix més expulsions. Un dia el fan fora de l’església, un altre d’un cinema... També la mort de la mare representa una expulsió. A mesura que et fas gran vas quedant fora del món”. El llibre és la crònica d’una singularitat irredempta que un bon dia -motivada per l’amor- decideix canviar. Servirà d’alguna cosa? Què espera al protagonista de Robinson, l’èxit o el fracàs?

“Com que H. es cultiva molt, té un jardí interior considerable -continua l’escriptor-. La dona que coneix no està acostumada a aquest jardí, però posa en pràctica l’amor per redempció: creu que estant amb algú més dèbil l’ajudarà”. La història està narrada en una tercera persona que observa els fets des d’una certa distància però amb una capacitat analítica considerable. “H. no podia explicar el que li passa -admet-. La novel·la no podia ser el seu dietari, sinó una veu que des de fora digués el que H. pensa, però sense passió”.

Robinson és un llibre que “acaba parlant del silenci: potser és el que perseguim”, diu Pagès Jordà. El silenci creatiu torna a fer acte de presència. “La gent més equilibrada que conec no necessita escriure, pintar ni compondre cançons”, afirma. Des que va debutar el 1990 amb Cercles d’infinites combinacions, Pagès Jordà ha anat publicant amb regularitat. “Es tracta de no trair la trajectòria ni tampoc de repetir-la. En aquest sentit, el meu model és David Bowie, que va evolucionant un disc rere l’altre -continua-. Si s’acaben les coses per dir, el silenci és molt respectable”. El problema serà si, el dia que deixi d’escriure, a Vicenç Pagès Jordà no l’abandona el malestar que l’obliga a enfilar una línia rere l’altra i a crear mons tan interessants com el de la seva última novel·la.

SIS ‘ROBINSONS’ INFLUENTS

‘Divendres o els llimbs del Pacífic’

“Si el Robinson de Daniel Defoe és un McGiver que sobreviu a l’illa gràcies al bricolatge creatiu, el Robinson de Michel Tournier es consagra a la introspecció. En la solitud de l’illa, cargolat en posició fetal en una cova-úter, viatja cap a l’interior de si mateix i localitza pensaments, intuïcions, parts del seu interior que les intrusions de la societat li havien impedit conèixer”

‘Oblomov’

“Entre tota la caterva de personatges horitzontals que proporciona la literatura, Oblomov destaca per la constància en el no-fer -explica Vicenç Pagès Jordà sobre el protagonista de la novel·la d’Ivan Aleksàndrovitx Gontxarov-. Per a ell, no hi ha cap activitat millor que la de jaure tramant el que no farà, prenent decisions que no durà a terme. Assistit per un criat fidel, Oblomov gaudeix de l’estrany plaer de recriminar-se tot el que s’està deixant perdre”.

‘El cau’

“Un animal indeterminat se celebra a si mateix en un cau obscur i laberíntic. Inverteix els dies a parar trampes a visitants improbables, disposa zones on deixa podrir les seves preses, celebra cerimònies incomprensibles en les quals exerceix de sacerdot i de públic. El relat, gèlid, resulta tan inquietant com el de La metamorfosi, només que a El cau no hi ha cap més personatge”.

‘Funes el memorioso’

“El superpoder de Funes consisteix a recordar-ho tot, incloent-hi els detalls més irrellevants -comenta l’autor sobre el personatge del conte de Jorge Luis Borges-. Estirat al llit en la penombra, tarda un dia sencer a recordar un dia qualsevol. Rep visitants que tenen molta cura del que diuen i de com es mouen, ja que cadascuna de les paraules i dels gestos són registrats amb fidelitat per Funes fins al final de la seva vida, que de tota manera no és gaire llarga”.

‘Des del jardí’

“El protagonista de la novel·la de Jerzy Kosinski no ha sortit de casa en tota la vida. Just en el moment d’abandonar-la, coneix una dona que tindrà cura d’ell, de les seves mancances i les seves necessitats. Tot i no haver viscut cap experiència i disposar tan sols d’uns coneixements molt bàsics, el protagonista es guanya de mica en mica el respecte dels que l’envolten i va ascendint en l’escala social”.

‘Entrevistes breus amb homes repulsius’

“Obsedit per gaudir d’una estona de tranquil·litat que li permeti mantenir una trobada sexual al gimnàs de l’institut, el protagonista ordeix una fantasia en la qual ningú no entra a les instal·lacions. Per garantir aquests minuts sense interrupcions, en la fantasia ha d’introduir tants canvis -des de laborals fins a astronòmics- que necessita hores per organitzar-la”.