Hi ha una estranya tirada, en l’actualitat, a parlar de com es fan els llibres dintre dels propis llibres, de narrar, fins i tot, el fracàs del propi projecte: va ser el cas de Soldados de Salamina, de Javier Cercas, que de prevista biografia de Rafael Sánchez Mazas es va convertir en la recerca d’un heroi, atès, potser, que Sánchez Mazas no resultava un personatge prou atractiu: al final el llibre que en va sortir és el més reeixit de l’autor i el de més èxit. Si del cas de Cercas no se’n podria dir novel·la de no-ficció, en el gènere que inaugurà Truman Capote amb A sang freda, en certa manera les darreres obres d’Emmanuel Carrère sí que han seguit aquest viarany, des de L’adversari, sobre la vida de l’assassí Jean-Claude Romand, a Limónov, sobre el poeta i peculiar personatge rus. En el cas del llibre que ara ens presenta Anagrama, El Regne, no es tracta tant d’una novel·la de no-ficció com d’una barreja d’indagació sobre els Evangelis -seguint sobretot el recorregut de Pau i Lluc- i d’una visió del cristianisme durant el seu primer segle d’existència; d’evocació de la conversió religiosa de Carrère la tardor del 1990, fruit d’una profunda crisi existencial, en vida paral·lela ni més ni menys que a Philip K. Dick (de qui escriuria una biografia); dels molts anys dedicats a estudiar el fenomen religiós; i de les pròpies circumstàncies personals durant l’escriptura del llibre. Poden semblar massa coses, i en la meva opinió el llibre té un gruix excessiu, però el que m’ha cridat més l’atenció és l’interès que té a parlar de les “costures” de l’obra, com per justificar l’estructura que ha bastit per a ella. En cert moment, fa una estranya digressió: parlant de Marguerite Yourcenar, cita unes paraules d’ella referides a les seves regles del joc narratives: “Prohibir-se les ombres projectades; no permetre que el baf d’un alè s’estengui sobre l’argent viu; agafar només el més durador, el més essencial que tenim a dins, en les emocions dels sentits i les operacions de l’esperit”. Són paraules que ha repetit Juan Marsé: que no es vegin les costures de l’obra. La idea de Carrère és la contrària: “Jo crec que l’ombra projectada sempre es veurà, que sempre es veuran els trucs per mitjà dels quals se la intenta esborrar, i que per tant més val acceptar-la i posar-la en escena”. Que és com dir: s’ha acabat la narrativa com a pacte tàcit entre lector i autor, segons el qual el primer acceptarà la mentida de la ficció sempre que l’autor li posi al davant una pastanaga prou atractiva -en forma de versemblança i emoció- per seguir-lo.

I és una llàstima que Carrère no hagi prescindit de tots els accessoris que acompanyen el llibre, perquè tenia un relat prou interessant, és algú que ha reflexionat molt sobre el tema, i és un bon escriptor, tot i que no se li pugui demanar emoció ni tensió, ja que ell mateix hi renuncia amb el seu mètode compositiu. El Regne no té res a veure amb aproximacions agosarades a Jesús, com les de Nikos Kazantzakis a La darrera temptació de Crist o la de Leonid Andrèiev a Llàtzer, precisament perquè la seva motivació no és l’emoció del lector, no és crear un artefacte narratiu que ens introdueixi a l’època i als inicis del cristianisme, sinó, de vegades, un rebuig al consell que li va donar la Jacqueline, la seva padrina creient, “Prova de no ser massa intel·ligent”, cosa que resulta massa difícil per a Carrère, potser perquè disposa de tant de material i ha pensat tant en el tema que no pot evitar situar-se pel damunt del conflicte creure / no creure, potser guiat també per la idea de no voler condemnar la religió des de la perspectiva del racionalisme fonamentalista.

Acompanyem els apòstols per les seves peregrinacions, intentem comprendre l’època i submergir-nos-hi, esbrinar les subtileses del misteri cristià, d’aquest orador enigmàtic entre els enigmàtics que és Jesús, i que així volen presentar els seus deixebles, però l’abundosa prosa de Carrère no ens deixa. En tot moment, Jesús i els seus deixebles ens resulten aliens, no compartim -insisteixo- l’emoció de creure en una religió que pràcticament encara no existeix i que ells estan inventant, i ens perdem en un magma d’informació i cites, totes elles, això sí, força interessants.