27/02/2016

Dedicat als germans Fernández Díaz

3 min
Dedicat  Als germans Fernández Díaz

Als puritans amb ànima d’inquisidors que s’han alterat amb l’innocent parenostre feminista de Dolors Miquel, per rebaixar la pròpia excitació religiosa els serà d’una gran utilitat la lectura curativa d’una entremaliadura juvenil de Puixkin, La Gabrielíada (Ed. Cal·lígraf), en edició bilingüe i traducció d’Helena Vidal. A manera de presentació, el llibre ens informa, per si algú encara no ho sabia, que “la broma grollera a propòsit de temes religiosos té arrels populars i s’enfonsa en el passat llunyà dels rituals agrícoles de l’antiguitat grega i egípcia. Riure’s dels temes sagrats no implicava ateisme o descreença. Els rapsodes cecs russos, per exemple, que cantaven cants de contingut religiós, en cantaven també de sacrílegs i no per això eren ateus ni ells ni el públic al qual es dirigien. I a Europa existia l’anomenat risus paschalis, un ritual que consistia que el sacerdot feia riure amb obscenitats el públic de l’església el Diumenge de Resurrecció. Tot això, doncs, tenia un sentit: el riure purifica, mata la mort, ressuscita”.

L’aristòcrata Puixkin (1799-1837), pare de la literatura russa moderna, va rebre una educació liberal i molt aviat va mostrar el seu romanticisme rebel i lliure, i el seu caràcter perillosament enamoradís, especialitzat a posar banyes als marits. Als vint-i-un anys ja va ser enviat a un exili interior: va anar a parar al Caucas. I la Pasqua de 1921 va reincidir amb aquest poema sacríleg, destinat només als amics. A força de còpies manuscrites, però, el text va acabar arribant a mans de les autoritats, de manera que al cap d’uns anys, el 1928, Puixkin va haver de negar-ne l’autoria i fins es va veure empès a solucionar la seva delicada situació amb una carta personal al tsar Nicolau I, que finalment va donar per tancat el cas. Puixkin sempre més va renegar de La Gabrielíada : “El to d’aquella broma quedava molt lluny del tarannà profund, reflexiu, religiós del Puixkin madur”, escriu Helena Vidal. Recorda força el cas de Tolstoi, que va passar d’una juvenil vida dissoluta i aventurera a una vellesa d’espiritualitat cristiana pacifista i socialista, gandhiana.

La Gabrielíada és un poema al voltant de l’aparició de l’arcàngel Gabriel a Maria, una jove hebrea: “La candidesa ingènua, els setze anys / la cella negra, per sota la roba / peuets per a l’amor, i dents com perles...” Puixkin diu que la donzella “tranquil·lament mirava passar el temps. / El seu espòs, un home molt honrat, / un mal fuster, un vell de cabells grisos / [...] no la regava / de matí amb el seu vell ruixador”. Llavors, un dia apareix Gabriel i ja us ho podeu imaginar. L’arcàngel “li narrava en prosa el seu amor. / L’Església ens ha amagat aquells col·loquis, / l’Evangelista estava, es veu, distret! / Però una tradició d’Armènia diu / que Déu, trobant l’Arcàngel eixerit / i prou intel·ligent, va decidir / que aquell xicot seria un bon Mercuri / i l’envià cap a Maria al tard. [...] I Gabriel la va besar, aleshores. / Tota ella es contorbà. Callava. L’àngel / gosà aixecar la mà a frec dels seus pits... / «Deixa’m estar!», va murmurar Maria, / i tot seguit un bes va sufocar / el feble crit darrer de la innocència”. No sé què en pensarà l’àngel de la guarda dels Fernández Díaz, el Marcelo, però segur que deu tenir un punt d’enveja d’aquest arcàngel Gabriel puixkinià.

stats