Llegim 08/11/2014

La proximitat del ridícul amb el sublim

Pere Antoni Pons
3 min

Podem estar d’acord que el tema d’un llibre, l’època en què va ser escrit o el gènere en què s’encabeix no són prou motius per decidir si val la pena llegir-lo o bé és millor descartar-lo sense miraments. També podem estar d’acord, però, que l’ésser humà és un animal ple de manies i prejudicis i que, per tant, sovint pren les seves decisions lectores -també les altres, esclar- en funció d’unes qüestions tan poc raonables i tan superficials com les que acabem d’esmentar. En aquest sentit, costaria molt trobar un llibre aparentment menys atractiu per al lector actual que Records de la darrera carlinada, de Marian Vayreda (Olot, 1853-1903), membre de la petita noblesa rural olotina, conservador químicament pur, pintor fracassat i escriptor de vocació tardana. Sigui com sigui, com que allò que distingeix els millors lectors actuals és que es deixen guiar per la curiositat i que s’esforcen per tenir uns gustos tan versàtils com poden, farà bé el lector de donar una oportunitat a aquests records bèl·lics del carlí Vayreda. La sorpresa serà la mar de gratificant.

L’autor només tenia dinou anys quan va començar la Tercera -i última- Guerra Carlina, que va durar del 1872 al 1876. Fins al 1875 va participar-hi com a membre del cos de cavalleria de l’exèrcit carlí, lluitant arreu del territori català contra “l’onada revolucionària, barreja de llibertinatge i de tirania”. Al final de la guerra, ferit en una mà, vençut, va exiliar-se a França. No va ser fins al cap d’una vintena d’anys que va rescatar literàriament aquella experiència, que al principi va viure amb la il·lusió i el romanticisme exaltat propi de la joventut però que, a poc a poc, va anar desembocant en la decepció i l’escepticisme. La mirada desmitificadora amb què l’escriptor adult explica aquella aventura dramàtica de joventut queda sintetitzat ja a les primeres pàgines, quan recorda un soldat malferit que treu forces de flaquesa per saludar amb tots els honors els seus superiors. Aleshores Vayreda fa esment a “la proximitat del ridícul amb el sublim”. La frase delimita el territori per on transitarà tot el llibre: el de l’afany de glòria empeltat de vulgaritat grotesca, el de l’èpica amb tons patètics, el de l’heroisme ximplet, el de la noblesa posada en entredit per la crueltat més infame. Realista i d’un humor amarg, la visió de Vayreda sobre la guerra és -no cal insistir-hi- d’una modernitat total.

Estampes bèl·liques i memòria

Tot i que Vayreda dedica les primeres pàgines del llibre -de 1898- a definir-se ideològicament i a explicar per què va empunyar les armes -per defensar els drets conculcats a Catalunya i rebel·lar-se contra “aquell estat de prostració i enviliment en què el corrent centralista i castellanitzador ens havia enllotat, arribant-nos a fer perdre fins la noció del nostre propi ser”-, Records de la darrera carlinada és, sobretot, una col·lecció de records personals i d’estampes bèl·liques. O més ben dit: de situacions (caòtiques) i personatges (pintorescos) relacionats amb la rutina de la guerra, marcada per les anades i vingudes, les altes i les baixes, les emboscades i els assalts, les armes defectuoses i unes autoritats militars bàsicament expertes en la tàctica del “campi qui pugui”.

És veritat que Vayreda no explota tot el potencial narratiu d’algunes escenes, que en ocasions el relat és estàtic i li costa ser trepidant i que a vegades automatitza el recurs del contrast entre la innocència del jove i el desengany de l’adult. Però l’ús viu que s’hi fa del llenguatge, la perspicàcia d’home desencantat del narrador i el colorisme autèntic amb què hi batega el passat fan de Records de la darrera carlinada un llibre tan amè com interessant.

stats