Tinc un amic que té un amic que diu que no se salta els prefacis

“A continuació ve el típic text introductori que se sol saltar tothom, així que em repenjaré en aquesta probabilitat per incloure-hi unes notes que no he sabut lligar”. Ho escriu Marta Rojals en el pròleg del recull d’articles No ens calia estudiar tant (Sembra Llibres). I què diuen, aquestes notes deslligades? Així ho resumeix l’escriptora: “Qui tingui curiositat sobre el metacontingut d’aquest llibre, aquí trobarà una mica de què, de qui, de com i, al final, una mica de per què”.

Si donem per bo que els pròlegs se’ls salta tothom, Ferran Escoda ha escrit un llibre dissuasiu de dalt a baix, començant pel títol: Els meus millors pròlegs (La Temerària Editorial). La gràcia de la cosa és que són pròlegs d’obres imaginàries escrites per autors imaginaris. Es pot jugar al qui és qui, però sabent que qualsevol semblança amb la realitat bla bla bla. La pista definitiva per confirmar que es tracta d’un llibre de ficció és que el prologuista -tot un personatge- s’ha dedicat professionalment com a única activitat a això, a fer de prologuista.

El fabricant de pròlegs d’Escoda s’encomana a un hipotètic aforista il·lustre per afirmar que “el pròleg és un parallamps que intenta evitar la destrucció del llibre”. Al món real, com insinua Rojals, els prefacis fan certa mandra. Són una convenció editorial sense gaire sentit: un llibre hauria d’explicar-se per si mateix. Camilo José Cela parlava de les “pàgines accessòries” que es marceixen de pressa; i Jorge Luis Borges -que va reunir en el cèlebre Prólogos con un prólogo de prólogos els textos introductoris per a diversos autors que havia escrit del 1923 al 1974- definia el pròleg com “una espècie lateral de la crítica”.

El joc d’escriure introduccions de llibres mai escrits

En el pròleg de pròlegs, Borges proposa un llibre com el d’Escoda: “La revisió d’aquestes pàgines oblidades m’ha suggerit el pla d’un altre llibre, més original i millor, que ofereixo a aquells que vulguin executar-lo. Penso que exigeix unes mans més destres i una tenacitat que ja m’ha deixat... Constaria d’una sèrie de pròlegs de llibres que no existeixen”. S’ha de tenir valor per creure’s més destre i tenaç que Borges, però visca la inconsciència que ens empeny a fer coses.

El filòsof danès Søren Kierkegaard ja va provar de fer un experiment semblant fa més d’un segle i mig. Amb el pseudònim de Nicolaus Notabene, va escriure Prefacis : un volum satíric format per vuit pròlegs, introduïts per un novè pròleg, de llibres mai escrits. Es va publicar el juny del 1844. Se suposa que l’esposa de Notabene li té prohibit escriure llibres, i ell esquiva la prohibició escrivint únicament prefacis. “Un pròleg -sentencia Notabene- és un estat d’ànim”.

El dia que el senyor Pla va rebre un futur escriptor a Llofriu

“El passat és un pròleg”, diuen que va dir Shakespeare. I jo m’aboco al volum La sala d’estar és un camp de futbol (Ara Llibres), de Josep Maria Fonalleras, que l’amic Fono m’ha fet arribar amb una dedicatòria que diu: “Potser només la memòria acull la realitat”. Són uns records d’infantesa deliciosos, amb algunes imatges compartides -la por al plínton, a les classes de piscina i als talls de digestió- i altres de singulars, com el dia que son pare va aconseguir que els rebés “el senyor Pla” al mas de Llofriu. Un Josep Pla amb batí d’estar per casa va recomanar al petit Fono (llavors li deien Fona) que no es dediqués a escriure i ell, per sort nostra, no li va fer cas.

N’hi ha que creuen que tota aquesta comèdia terrenal -la vida- és el pròleg d’un més enllà de flors i violes i romaní. Ves que no sigui el pròleg d’un llibre inexistent.