Si hi ha un escriptor que ha assolit un indiscutible estatus de mite en la literatura nord-americana de finals del segle XX i principis del XXI és David Foster Wallace. Els motius de la mitificació tenen a veure tant amb l'obra -fascinant fins i tot quan se'ns escapa, ens avorreix o ens desborda- com amb la personalitat -molt brillant i vulnerable- i la biografia -marcada per una persistent depressió que el 2008 el va abocar al suïcidi.
Tenint en compte la magnitud i la rellevància de Foster Wallace, es pot dir sense por de resultar exagerat que no disposar de cap dels seus títols en català era el símptoma d'una anomalia preocupant. Amb l'aparició de L'escombra del sistema , Periscopi hi ha posat remei. Només per això ja mereix un lloc d'honor en la història recent de l'edició del país. Publicada per primer cop el 1987, quan l'autor tenia només 25 anys, L'escombra del sistema va ser el seu debut literari. Potser inevitablement, s'hi noten les influències de dos dels seus ídols: DeLillo, de qui agafa els diàlegs desconcertants i la prosòdia hipnòtica, i Pynchon, de qui emula el gust per les conspiranoies inextricables i l'excentricitat nominal de molts dels personatges (Neil Obstat, Andy Wang-Dang Lang, Norman Bombardini…).
Que s'hi trobin les empremtes dels seus mestres no vol dir, en qualsevol cas, que no s'hi puguin rastrejar, també, molts dels temes i dels trets d'estil que, amb el pas del temps, es convertirien en marca de la casa de l'autor. Aquests són els més importants: la varietat de materials narratius amb què està construïda la novel·la; la prosa de llarg alè, prolixa i exhaustiva, encara sense les famoses i interminables notes a peu de pàgina de l'obra posterior però ja plena de digressions i incisos; un entramat argumental que creix dins el marc d'una estructura molt folgada; els canvis de to i de ritme, que de vegades es concreten en una prosa morosa i detallista i a vegades en una d'hiperbòlica i accelerada; la comicitat que prové de la grandiloqüència i, en contraposició, l'emotivitat i l'empatia que genera el que és patètic i grotesc; i, finalment, les compulsions, les manies i els trastorns d'uns personatges ferits, potser desequilibrats.
Provar de resumir l'argument de L'escombra del sistema és com encabir el mar dins una piscina: impossible. Els protagonistes són la Lenore Beadsman, una telefonista que se sent més "un fenomen verbal" que no pas una persona de carn i ossos, i l'editor Rick Vigorous, el seu enamorat, que no para de contar-li històries i és víctima d'una gelosia extrema. Entre desorientats i indefensos, la Lenore i en Rick pul·lulen per unes pàgines on també hi ha la misteriosa desaparició de 26 ancians, una centraleta de telèfons on es mesclen les línies de diferents empreses, l'allargada ombra de Wittgenstein, una ciutat en forma de Jayne Mansfield, una cacatua molt loquaç, l'ambient esbojarrat de la Universitat d'Amherst als anys 80, un home "enorme, grotesc i repugnant" que aspira a ser prou obès per ocupar l'Univers sencer...
Mentre llegeix, el lector va oscil·lant entre la fascinació i el desconcert, i no para de qüestionar-se l'obra que té entre les mans: ¿és un tour de force majestuós contra les convencions del gènere de la novel·la o bé és un exemple de ficció tan vistós com buit i descontrolat? ¿Què separa l'exuberància estilística de la logorrea? ¿Quina diferència hi ha entre l'originalitat valenta i l'extravagància gratuïta? ¿Fins a quin punt les estructures desconjuntades i obertes són una aposta agosarada a favor de la complexitat i no una manera sofisticada però fàcil d'amagar una pedestre capacitat compositiva?
Tant si agrada (o interessa) com si no, la proposta de Foster Wallace té una virtut que no es pot regatejar: la de concebre i oferir l'escriptura com una aventura apassionant. Més cerebral i audaç que substanciosa i intensa, L'escombra del sistema constitueix una experiència lectora plena de matisos, contradictòria però enriquidora. És cert que deixa el regust agredolç dels debuts literaris molt ambiciosos però no del tot reeixits. Tanmateix, val la pena de llegir-la. A més, la traducció de Ferran Ràfols Gesa és espectacular.
