Crítica
VÍCTOR OBIOLS

El tema de l’art és el fang humà

'Un altre temps. Poemes escollits' de W.H. Auden. Edicions de 1984. Traducció de Marcel Riera. 510 pàg. / 24 €

El tema de l’art és el fang humà / WIKIMEDIA COMMONS Zoom

Aquest vers de W.H.Auden (“per a mi, el tema de l’art és el fang humà”), extret del seu famós poema Carta a Lord Byron, traduït aquí íntegrament, resumeix sens dubte allò que trobarem en la seva obra. Auden és proteic, i en dona compte, com veurem, el pròleg magnífic d’Àlex Susanna, en una síntesi esplèndida del que ens cal saber sobre l’autor.

No descobrim res si diem que Edicions de 1984 està fent una tasca impagable a favor de la literatura: edicions de poesia completa d’autors de primera magnitud i traduccions generoses de poetes poc accessibles fins ara a càrrec de traductors de primera línia (recordem ràpidament l’Anna Akhmàtova de Jaume Creus o el W.B. Yeats de J.M. Jaumà). Ha arribat el moment, per celebrar amb bombo i platerets, de Marcel Riera, que ha traslladat el poeta W.H. Auden (1907-1973), considerat per alguns el més important del segle XX en llengua anglesa, amb molta competència. La traducció poètica és una qüestió envitricollada que sempre porta cua i no acontenta ningú del tot. Segimon Serrallonga (de qui sentirem parlar més aviat que tard), excel·lent traductor ell mateix, deia que la traducció de poesia (si mal no recordo parlava de les versions rilkeanes de Joan Vinyoli) ha de constituir una mena d’ intorsió. És a dir, ni una distorsió de l’original, ni una contorsió preciosista, sinó justament això, una torsió cap endins, on el traductor, convertit, encara que no ho sigui, en poeta, és capaç de girar aquells mots en la seva llengua perquè, d’alguna manera, s’ha imbuït de l’esperit de l’autor que tradueix, l’ha interioritzat per anostrar-lo. En aquest sentit, l’anostrament d’Auden efectuat per Riera és ajustat i seriós. La traducció és l’art del guany i de la pèrdua, un estira-i-arronsa constant entre fer més llis l’original (“domesticar-lo”), a risc de banalitzar-lo, o mirar d’acostar la nostra llengua a l’exotisme del forani (“estrangeritzar”), a risc de deturpar el propi idioma.

El traductor és un equilibrista

El bon traductor deu ser l’equilibrista, aquell que sap posar la balança i jugar a sospesar per aconseguir resultats feliços. Sempre hi haurà qui trobarà a faltar més “apropiació”, més “transcreació”, però és inevitable: la subjectivitat regna en el terreny dels assoliments artístics, i criticar és fàcil. Si a algú no li agrada, que s’hi posi, a veure què surt. Sovint hi ha aquell lector que en té prou amb una traducció més o menys literal, “fidel” (què vol dir fidelitat en traducció?), que li acompanyi la lectura que ell sap fer amb més o menys traça de l’original. D’altres cerquen en la versió una “intorsió” total. Ja se sap, mai no plou a gust de tothom.

La gràcia de l’antologia és que inclou poemes (alguns ja traduïts anteriorment al català) que són memorables, com Musée des Beaux Arts, In Memory of W.B. Yeats o Stop all the clocks (de les Twelve Songs ), que va fer-se famós perquè sortia a la pel·lícula Quatre bodes i un funeral, de Mike Newell. Si ens fixem en aquest darrer poema, per exemple, veurem la mena d’operació a la qual Riera sotmet l’original, inventant noves rimes per mantenir l’efecte. Els dos darrers versos diuen: “ Pour away the ocean and sweep up the wood; / For nothing now can ever come to any good ”. I el traductor fa “escombreu els boscos i buideu els oceans / perquè ja res no tornarà a ser com abans”, invertint els sintagmes del primer vers per aconseguir tenir els “oceans” a final de vers, i acabar el poema amb una diana, que és convertir el literal anglès “res ja no pot ser bo” en un modisme català, “res no tornarà a ser com abans”, i quadrar la rima. De troballes com aquesta n’hi ha moltes, en el llibre, i això sol ja el justificaria. Felicitats.