Hi ha quelcom de teratològic en la poesia de Ramon Cardona, i no voldria ser malinterpretat. El monstruós ho és en un sentit de meravella, de singularitat fabulosa que, no és que presenti una conformació contrària a l’ordre natural, sinó que crea un ordre nou, diferent, una nova espècie en el medi de la natura poètica, de la mateixa manera que J.V. Foix va crear tot un subgènere, i és així que reconeixem l’empremta del seu univers en tot el que va deixar escrit. No deixa de ser curiós que Cardona comparteixi orígens amb Foix: solsonenc, i l’estirp dels Foix venia de Torrents de Lladurs. Alguna cosa terral els deu unir, un talent verbal que neix en el gresol tel·lúric. Cardona té una veu pròpia i una llengua luxuriant. La seva formació clàssica i arqueològica queda reflectida en l’univers que crea, i d’una manera fulgurant. Hi ha una voluntat de transfiguració de l’univers moral humà mitjançant un ús de la paraula poètica metaforitzada en elements de la natura.

Tal com diu en el poema-text que porta aquest títol: “Ve l’hora de fer una tala controlada, així ho exigeix / el vers, una crema d’esporga en un poema encallat / entre novembre i març...” Sembla, efectivament, que Cardona, que coneix a fons la retòrica clàssica, vol jugar deliberadament a trencar els cànons. En primer lloc, la desfiguració d’allò que orgànicament coneixem com a “vers” és evident i reiterativa. La trinxadissa de la prosa en forma aparentment versificada és la manera com es disposen els poemes-text, sovint amb articles o preposicions a final de vers. Però aquesta peculiaritat no distreu de la potència del discurs poètic que endega Cardona. Perquè el que fa és absolutament diferent de qualsevol referent que hom pugui imaginar. Potser algú hi trobaria concomitàncies amb l’obrador de Gimferrer, però seria només un referent possible i vague, i només atribuïble a elements culturalistes i a generació d’imatges. Però la llengua de Cardona és singularíssima, i de gran precisió i esplèndida feracitat. En un aclariment preliminar, i en una prosa (aquesta sense trinxar) que no desdiu en absolut de la densa poeticitat que desplega en tot el recull, ens ennova el seu projecte: “[...] Aquí es produeix la primera deflagració, la metafòrica, la inspiració inicial d’aquest poemari, després de mullar els llavis en una Castàlia versió catalana. El tema a parlar és l’absència, les absències que fabriquem constantment, fullaraques i pells seques que queden darrere la nostra bursada vital”. Esplèndid.