Com a la faula, les aparences enganyen. La crítica (i quan diem crítica volem dir, naturalment, la crítica canònica històrica) havia decidit que la poesia de Caterina Albert i Paradís era una antigalla. Per sort, en la història de la literatura de tant en tant hi ha poetes de flaire fina que detecten coses que havien quedat a la cambra de les rampoines. Enric Casasses n’és un, d’aquests, i no és la primera vegada. Ja va iniciar-se, per exemple, amb reedicions (per a molts, descobriment) d’escriptors modernistes com Eduard Girbal Jaume (del qual encara en podrem aprofitar més coses, ja ho veureu…) i amb altres troballes que ens reafirmen en la convicció que la història de les literatures (així, en plural) l’escriuen, sobretot, els rellegidors, els qui en tornar a mirar què hi ha comencen a trobar coses que ens són alimentoses (per a l’esperit, s’entén). Només es tracta de desbrossar senders, netejar la faramalla vuitcentista i veure què en queda. I en la poesia de Víctor Català hi queda força cosa. Perquè era escriptora de raça.

La terribilitat de Català

L’oïda fina fa que els versos li llisquin, i la potència de la imaginació hi posa la resta. Estem malacostumats amb la perfecció de Verdaguer, i sembla que no suportem inflors romanticoides ni expansions sentimentals fora d’hora. Cert que la terribilitat de Català sol deixar el lector garratibat (“la part fosca de l’ànima humana”, en diu Casasses), però sovint els prejudicis lingüístics i formals fan que el públic actual se’n desavesi. Però com pot ser que un amant de les lletres no es commogui davant de versos com aquests: “perquè és sord lo cor de l’hom / pel dolor que no du un nom”, i no ens podem estar de dir, amb ella: “Quins frisaments de vida exquisida!”, i evocar aquella “volior d’ésser”!

En realitat, allò que hom admira en una escriptora és la capacitat proteica de formulació expressiva portada a l’infinit, bategant substanciosa, per degustar-hi el vernacle escalenc, i, en definitiva, lo bell catalanesc que desplega per despatxar-se bé amb diverses coses: la societat del seu temps, la mala lluna (i la bona) i el seu desig. Per dir-ho vulgarment, Català no es moca amb mitja màniga (guaiteu els poemes de relació de Policromi). I s’atreveix, si cal, a encaixonar gràficament la mètrica: “Bé va arrelar la gelosia / de la Marques’ i ‘l General!” L’oca blanca és, efectivament, com es diu en el pròleg, digna successora del Cigne francès. I li retorçarem, àdhuc, el coll amb ganes. Casasses ho clava: “Art de màxim nivell: veritats”.