14/02/2015

El país de José Enrique Ruiz-Domènec

2 min
El país de  José Enrique  Ruiz-Domènec

José Enrique Ruiz-Domènec és un medievalista de prestigi europeu. Recordo haver topat amb la seva aguda erudició per primer cop fa molts anys en un seminari al monestir de Pedralbes. Després vaig llegir amb molt de plaer la seva història novel·lada Ricard Guillem o el somni de Barcelona (Ed. 62), sobre aquell important home de negocis de la Catalunya del segle XI. Les seves intervencions mediàtiques, ponderades i documentades, acostumen a aportar un punt de vista inèdit, dialogant. Per tot això vaig agafar amb ganes de deixar-me sorprendre el seu llibre d’anàlisi de l’actual moment polític català Sucesión o secesión (RBA), escrit quan ens acostàvem a la trepidant tardor del 2014. I efectivament m’ha sorprès, però no com m’esperava.

L’admirat Ruiz-Domènec no concedeix al moviment sobiranista ni el benefici del dubte. La condemna és implacable. De fet, desautoritza el catalanisme des dels orígens, com un mer invent identitari d’una elit intel·lectual romàntica, un invent inevitablement predestinat a portar el país cap a l’independentisme. Res de regenerar Espanya, cap referència al seu europeisme o a la vocació modernitzadora.

El punt de partida és tan granític, tan allunyat de la realitat que alguns estem vivint, que sembla escrit des d’un altre planeta. Allà on molts veiem un moviment cívic i pacífic, integrador i autocrític, amb ganes de raonar i convèncer, ell hi detecta “maniqueisme moral”, una gent moguda per una fe cega que creu que amb la independència “s’assolirà un país únic on regiran els valors consubstancials de la terra”. Tot plegat, “una il·lusió col·lectiva que fa fàstic”. Deunidó! Per això considera el moment com a “aspre i desagradable”, i nega la major: “El nivell més baix dels debats sobre el procés sobiranista és precisament l’exigència del dret a decidir”. I “els debats sobre el procés sobiranista no només han desencantat la societat, sinó que li han fet perdre la distinció entre veritat i mentida. Pitjor no pot ser”. Bufa.

Fa, també, una peculiar lectura de la Transició, on ja veu la llavor d’una perillosa unitat catalanista perjudicial per a l’autèntica democràcia. Al seu parer, la generació de la Transició va tenir com a “idea dominant” que “Catalunya era una nació diferent d’Espanya” i “perquè triomfés aquesta idea va ser necessari esfondrar l’esperit crític i el valor de la història”! Venint d’un medievalista, com a mínim és una afirmació sorprenent.

Què li passa a Ruiz-Domènec? Doncs suposo que veu amenaçada la seva llibertat de pensar i viure des d’una “catalanitat espanyola”. I la pregunta és: ¿realment, algú creu de debò que aquest país, a causa del sobiranisme, de cop s’ha tornat intolerant? ¿No era més intolerant el pujolisme defensiu que el sobiranisme il·lusionat? ¿No era més provinciana la Catalunya victimista que la que aspira a integrar-se amb veu pròpia en l’Europa cosmopolita? Sense ironia: vagi com vagi tot plegat, segur que Ruiz-Domènec s’ha guanyat a pols un lloc d’honor en aquest país.

stats