Fa uns dies, la Julieta, que està a punt de fer deu anys, va guanyar els Jocs Florals de la seva escola en categoria de prosa, i també va rebre l’accèssit de fotografia i de poesia. Estava tan contenta! Em va enviar el poema per WhatsApp, es titula Un sonami de ràbia, i la veritat és que em va agradar molt. Bravo, Julieta!

Me’n recordo mentre segueixo l’streaming del premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona d’aquest any, els “oficials”, que es van fer dimecres al Saló de Cent, dins el marc del festival Barcelona Poesia. La introducció va anar a càrrec del tinent d’alcalde Jordi Martí, que va explicar que els Jocs Florals s’han significat com a baluard de la defensa de la llengua i la literatura catalanes. Martí també va recordar que han passat per anys marcats per l’absència de llibertat, la persecució i la prohibició de la llengua, i va destacar la perseverança amb què es van seguir donant premis a l’exili. Jo, modestament i amb la Julieta al cap, voldria afegir la importància que tenen, també, els Jocs Florals escolars, que es fan al llarg del territori. Són un incentiu per a molts nens i joves als quals agrada escriure, i m’imagino que també deuen haver estat una manera de despertar moltes vocacions, també a criatures de famílies on la paraula potser no és una prioritat. Un agraïment des d’aquí a totes les persones que els organitzen, em consta que amb esforç, i que contribueixen, a més, a fer que els nens i joves s’acostin a la poesia.

No sé si el mallorquí Joan Tomàs Martínez Grimalt, el guanyador dels Jocs Florals d’aquest 2023, ja devia escriure poesia, de petit. Fosca negra, que LaBreu publicarà a la tardor, és el seu cinquè poemari. Ha guanyat per majoria, i la veritat és que la manera com en parlava la Xènia Dyakonova, presidenta dels mantenidors que han escollit l’obra premiada, feia venir moltes ganes de llegir-lo. També la glossa que en va fer la Lucia Pietrelli, que va dir que l’escriptura de Martínez Grimalt és “viva, reflexiva i imprevisible”, i que va explicar una anècdota que em va agradar. Pietrelli, italiana, i Martínez Grimalt es van trobar a Barcelona quan ella feia tot just uns dies que hi era. Ell li va portar un regal, El mar de Blai Bonet. Al Saló de Cent, dimecres, Pietrelli va dir: “Poques coses més generoses que voler compartir amb algú les pàgines on t’has sentit a gust i feliç”. Em va semblar que té molta raó, i de cop vaig pensar que em semblava que això és exactament el que vol fer el festival Barcelona Poesia, capitanejat per Maria Callís i Josep Pedrals. Em fa l’efecte que han pensat una programació des de l’entusiasme i la voluntat de compartir, de fer partícip la ciutat de la seva emoció i coneixement, amb un programa realment suggeridor i variat, que a mi em dispara el FOMO, un terme que no sé si coneixeu però que m’he fet del tot meu: fear of missing out podria traduir-se com la por, o el neguit, d’estar-te perdent alguna cosa. Si us mireu el programa del Barcelona Poesia, que dura fins al dia 16, és possible que a vosaltres també se us dispari.