Un dia Giovanni Cimabue va veure un nen, fill d’un pastor, que amb una pedra dibuixava un corder sobre la roca. Aquell nen, que tenia un do, era Giotto i el seu gest –dibuixar del natural– va ser revolucionari. Abans seu, l’art no volia reflectir el xai, sinó la idea religiosa que se'n tenia. La realitat no comptava. Giotto va prescindir de filtres ideològics, va trencar el cànon de l'art bizantí, tan rígid i daurat. Va fer cas al que dècades abans havia dit sant Francesc: tornar a la senzillesa natural, despullada. Animals i plantes, homes i dones cobren amb ell una nova vida als frescs d’Assís i a la capella dels Scrovegni a Pàdua, inclòs el bes apassionat entre santa Anna i sant Joaquim, quina meravella.

Sovint mirem quadres famosos sense saber res de la seva gènesi. A molts crítics d’art també els passa que saben ben poc de la natura que s’hi plasma. Per a uns i altres, l'escriptor Martí Domínguez, biòleg humanista, ens acompanya en un recorregut per la història de l’art fixant-se com els pintors han mirat la natura, des del gest de Giotto fins a l’imago mundi del Gauguin polinèsic –el quadre D’on venim? Què som? On anem?–, amb una picada d’ullet final al Barceló immergit en el mar i la sabana. Un viatge fascinant.

Del natural (Edicions 62), Premi Bones Lletres d’Assaig Humanístic, relata aquesta evolució estètica que també és ideològica. De Giotto saltem a Masaccio, el primer a experimentar amb la perspectiva. Ja som al Renaixement. Hiperrealista avant la lettre, Masaccio s’inspira en l’escultura grega i romana, i a la florentina capella Brancacci pinta un Adam i Eva en la seva més crua nuesa. La següent revolució la fan els germans Van Eyck, que deixen el tremp d’ou i passen a la pintura a l’oli, amb la qual donen més exactitud i finesa a les formes. Un avenç tècnic que els acosta a la natura tal com és. A partir seu, la pintura flamenca és curulla de detalls. A l’espectacular Políptic del corder místic (de nou un anyell), només a la taula central hi ha divuit espècies botàniques. Creadors del paisatge pictòric, els Van Eyck vessen vida palpitant.

Els italians no són menys: Pisanello, Piero della Francesca, Benozzo, Ghirlandaio, Botticelli, Piero de Cosimo, Mantegna... El Quattrocento és lluminós i fascinant, un zoo, un jardí. També és humanisme i recerca de la bellesa. Botticelli demostra un coneixement etnobotànic immens: ha llegit De rerum natura de Lucreci, a qui dedica l’Al·legoria de la primavera, en la qual hi ha més de 50 tipus de plantes afrodisíaques entorn el meravellós taronger florit, símbol dels Mèdici.

Després venen els tres déus mortals: Leonardo da Vinci, Miquel Àngel i Rafael. I entre el nord i el Mediterrani, Dürer, el més gran dibuixant: quanta precisió i bellesa en el seu rinoceront, en el famós escarabat escanyapolls, en les papallones. Leonardo ja no només intenta ser fidel a la natura, sinó també entendre-la. Fa art i ciència: estudia geologia, botànica, zoologia, el cos humà. Tot. Mentre pinta la Gioconda, escriu el Còdex sobre el vol dels ocells. L’únic que no tenia, fins i tot que defugia, era sensualitat, que és el que aporten Miquel Àngel i Rafael.

La història no s’atura aquí. Hi ha les natures mortes modernes, sobretot al nord protestant. Calví no volia art a les esglésies, per això els pintors es van buscar la vida amb encàrrecs dels burgesos: quadres de petit format per a les cases particulars, retrats i natures mortes, en les quals, al sud, acaba excel·lint Caravaggio.

La propera parada del viatge del naturalista Martí Domínguez ja és el paisatge romàntic, amb Goethe com a precedent intel·lectual de Friedrich. Goya i la seva bestialitat humana no tenen continuïtat. S’imposa el pintoresquisme i el paisatgisme pur: els cels i núvols de Constable, les tempestes de Turner, les boires de Friedrich, els cavalls de Géricault, i els cabirols i les ones de Courbet, que també dona carta de naturalesa a L’origen del món (un inèdit sexe femení en primer pla).

I de la seva mà arribem a l’impressionisme, un nou plein air: Monet, Manet, Cézanne, Pissarro, Degas, Van Gogh, Gauguin..., inici d'una desconstrucció de la natura. Aquí acaba Martí Domínguez, no sense reclamar, sense subterfugis i de la mà de Barceló, un retorn artístic a la natura.