HE LLEGIT NO SÉ ON

La veritat depèn de la mort

ANNIE ERNAUX / ISAAC BUJ Zoom

La realitat és un caos i plasmar-la per escrit li dona el sentit que no té

“Sempre he volgut escriure com si no hi hagués de ser quan publiquessin el que he escrit. Escriure com si m’hagués de morir a l’acte i ja no hi hagués jutges. Encara que és possible que sigui una il·lusió, crec que l’adveniment de la veritat depèn de la mort”.

Ho confessa l’autora francesa Annie Ernaux a L’occupation, un llibre sobre l’atac de gelosia que la va envair quan un amant recent seu, a qui havia deixat ella després de sis anys de relació, li va trucar al cap de poc mesos per dir-li que se n’anava a viure amb una altra dona. Un llibre del 2002 que jo vaig llegir en castellà, publicat per Herce el 2008. Com a addicta a l’obra personalíssima d’Ernaux -m’encisa aquesta manera tan seva de despullar-se per despullar-nos-, em sorprèn que les traduccions al castellà estiguin disperses entre tants segells i celebro que Angle Editorial s’hagi proposat acostar-nos-la en català (només Llibres de l’Índex n’havia publicat Pura passió el 1992). Si l’any passat vam poder gaudir d’Els anys, amb traducció de Valèria Gaillard, ara ens n’ha arribat Memòria de noia, també a Angle i també traduït per Gaillard. En aquest cas, l’episodi vital que recorda i recrea Ernaux és la primera nit que va passar al llit amb un home. Ho fa per la por de morir-se sense haver escrit mai sobre el que li va passar fa més de mig segle, l’estiu del 1958, durant unes colònies. Hi feia de monitora i tenia massa ganes de viure una història d’amor.

“El temps davant meu s’escurça. Per força ha d’haver-hi un darrer llibre, com hi ha un darrer amant, una darrera primavera, però cap senyal per saber-ho. El pensament que podria morir sense haver escrit sobre la que ben aviat vaig anomenar «la noia del 58» m’obsessiona. Un dia ja no hi haurà ningú per recordar-la. El que va viure aquesta noia, i cap altra, romandrà inexplicat, viscut per no res”. Sembla que a Annie Ernaux, vuitanta anys acabats de fer, la vida no li basta: li cal deixar-ne constància escrita per creure que ha valgut la pena. Per donar sentit a una realitat que no en té. La realitat és caòtica, desendreçada, sense un fil narratiu coherent. “És l’absència de sentit del que vivim en el moment en què ho vivim el que multiplica les possibilitats d’escriptura”, admet l’autora a Memòria de noia.

A l’inici de La honte (publicat en castellà per Tusquets el 1999 amb el títol La vergüenza ), l’admirada Ernaux desenterra un record aterridor: un diumenge de juny a primera hora de la tarda, el seu pare va intentar matar la seva mare. Ella, llavors una nena de dotze anys encara no, va veure com el pare tenia la mare en una mà i una destral a l’altra. “Ara, després d’haver aconseguit descriure aquesta escena, tinc la impressió que es tracta d’un fet banal, molt més freqüent a les famílies del que llavors m’hauria pogut imaginar. Potser l’escriptura converteix en banal qualsevol succés, fins i tot el més dramàtic”.

Quan unes vivències particulars esdevenen memòria compartida

En un altre volum publicat per Tusquets, El acontecimiento, en què Annie Ernaux reviu el seu avortament clandestí, l’escriptora ja insistia en la por de morir-se abans d’haver plasmat en paraules aquella vivència. Un cop ha aconseguit narrar-la, conclou: “He esborrat l’única culpabilitat que he sentit a la vida a propòsit d’aquest esdeveniment: la d’haver-ho viscut i no haver-ne fet res. Com si hagués rebut un do i l’hagués dilapidat. Perquè per damunt de totes les raons socials i psicològiques que puc trobar al que vaig viure, n’hi ha una de la qual estic del tot segura: aquestes coses em van passar perquè les expliqués. I potser el veritable objectiu de la meva vida sigui aquest: que el meu cos, les meves sensacions i els meus pensaments esdevinguin escriptura, és a dir, una cosa intel·ligible i general, i que la meva existència passi a dissoldre’s completament en el cap i en la vida dels altres”.