BarcelonaUna jove mexicana, aspirant a escriptora, va arribar a Barcelona als anys dos mil amb ganes de menjar-se el món. Es deia Valeria Luiselli i va trobar feina de cambrera en una famosa xocolateria de la plaça del Pi. Va passar anys a la ciutat, els més feroços de la joventut, hi va fer amics i amors, hi va llegir de manera compulsiva i hi va començar a escriure. Després la vida la va portar cap a altres llocs: Berlín i Nova York, on encara resideix. Només en comptades ocasions ha tornat a Barcelona. Una d’elles va ser fa un parell d’anys, quan va fer una xerrada al CCCB amb motiu de la publicació de Desierto sonoro, una mena de road novel en la qual una família fa un viatge per la frontera entre Mèxic i els Estats Units. En paral·lel, l’editorial que la publica a Espanya, Sexto Piso, va organitzar una trobada amb ella a La Social, una llibreria de segona mà del barri del Poble-sec. A Nova York, l’escriptora mexicana havia treballat de traductora als jutjats on es dirimien els drets dels nens migrants centre-americans, i d’aquesta experiència en va treure material per a la novel·la.

“Hi ha un incentiu econòmic per mantenir els nens migrants empresonats”

La setmana passada, Desierto sonoro va guanyar un premi gros (són 100.000 euros), el que atorguen l’Ajuntament i les biblioteques municipals de Dublín. La particularitat del premi rau en com funciona el mecanisme de selecció de les obres que arriben al jurat: qui proposa els títols són més de 150 biblioteques d’arreu del món. Això ho saben molt bé els escriptors Jaume Subirana o Yannick Garcia, que han format part d’aquest jurat gràcies a la col·laboració entre Barcelona i Dublín, que pertanyen a la mateixa xarxa de ciutats literàries de la Unesco.

A Barcelona, la biblioteca que fa la tria de títols és la de la Vila de Gràcia, i és la que va seleccionar l’obra de Valeria Luiselli, que ha acabat imposant-se davant de rivals boníssims, com Bernardine Evaristo i Colson Whitehead. Quan ho va saber, Luiselli va declarar que es moria de ganes de tornar a la ciutat per "fer un petó a les pedres de la biblioteca" que la va nominar, perquè probablement no podrà fer "cap petó als bibliotecaris per culpa del covid". Qui li havia de dir a la cambrera de la plaça del Pi que una de les biblioteques de la ciutat on va desembarcar per viure el somni de fer-se escriptora li tornaria amb tant d’escreix els cafès i les xocolates que va haver de servir?