Les pròximes setmanes, Barcelona serà escenari, en diversos auditoris, de tres Messies de Haendel, o Händel, cosa inusual. Però la nostra opinió és que no en sentirem cap d’impressionant, que no és el mateix que dir “bo”. El Messies de Haendel és un gran oratori barroc, solemne, compost el 1752, en plena maduresa del compositor. Que sigui solemne no vol dir que hagi de ser aparatós, ni espectacular, ni fulgurant: és ben cert que la música barroca, en especial la música religiosa, es componia per a pocs instruments i poques veus.
Però d’ençà que Mendelssohn, al primer terç del segle XIX, va “recuperar” grans oratoris del XVIII, com ara la Passió segons sant Mateu, de Bach, els oratoris de caràcter religiós es van interpretar, fins fa pocs decennis, amb una ampul·lositat verament prodigiosa. Era la lectura “romàntica” d’una música que pertanyia a una estètica molt més reservada, menys fastuosa. El que té de barroc el Messies ho té en l’ordre compositiu, no gràcies a una interpretació apassionada. Però ja ens hi havíem acostumat, tant en el cas d’aquest oratori messiànic com en el cas dels oratoris profans i les òperes antigues.
A causa de les investigacions dels musicòlegs de la segona meitat del segle XX, aquestes grans partitures -també les simfonies del període classicoromàntic- es van començar a interpretar d’una manera “històrico-filològica”, si es pot dir així, i, doncs, fent molta justícia a la manera com, menys que suposadament, s’interpretaven al seu moment. Però ja ens havíem acostumat a un munt de cantants i de músics i molt de soroll!
No serà així la versió de Jordi Savall, amb la Capella Reial de Catalunya -encara que Catalunya no va tenir mai reis que no ho fossin abans de la Corona d’Aragó- i Le Concert des Nations, dues formacions de primera, fundades pel nostre gambista. Encara més mínima serà la versió d’Edward Higginbottom, que només disposarà de setze veus, sumant totes les cordes, i una orquestra menuda, amb molts instruments d’època, per amor de veritat. Al cap i a la fi, l’orquestra que la interpretarà s’anomena “of Time and Truth”, del temps i de la veritat. La més monumental serà la de Paul McCresh, amb el Gabrieli Consort i més de cinc-centes veus, la majoria entre el públic, preparades per endavant en diverses sessions. Serà la més “romàntica”, perquè no hi ha hagut cosa més romàntica en el món de la musica que la formació de corals, en especial a Catalunya, lloc on el cant coral va de bracet amb el nacionalisme de bons germans plegats.
Però, ai las!, cap no serà com aquelles que sentíem astorats!
