BarcelonaA Catalunya les persones que no són partidàries de la causa independentista són anomenades "botiflers" o qualsevol altre penjament. Avui no discutirem això. Parlarem dels que són veritables traïdors a la pàtria en moments de guerra, quan l’actitud dels ciutadans està molt obligada a posar-se radicalment d’un costat o d’un altre.

A França, per exemple, van viure un episodi d’aquesta mena, i és un dels fets que més avergonyeixen els francesos, si els el recorden. Quan Alemanya va envair França cap a l’inici de la Segona Guerra Mundial, no va trigar a firmar-se un armistici –potser, a mitjà termini, millor que una guerra brutal i sense treva– i els alemanys van dividir França en dues zones, l’ocupada i la "lliure": la primera va tenir la capital a Vichy, i el seu líder va ser el mariscal Pétain, que era considerat, sense gaire fonament, l’heroi de Verdun, una contesa sagnant durant la Primera Guerra Mundial.

A Pétain, en una suposició molt benvolent, se li hauria perdonat tot si s’hagués limitat a assegurar la pau, els aliments i la justícia en el tros de França de què es va fer càrrec. Però Pétain i els seus van mostrar una col·laboració sinistra amb les forces ocupants, van organitzar la deportació de desenes de milers de jueus a Alemanya, van oferir a Hitler tot el suport militar (material i humà) que va necessitar en altres fronts d’Europa, van espiar a favor dels alemanys, i una llarga sèrie de traïdories.

El destí de col·laboradors com Brasillach i Céline

A Pétain no van faltar-li, per la seva banda, tots els col·laboradors intel·lectuals que va necessitar en un moment en què la premsa i la ràdio tenien un pes determinant, i únic, en la forja de l’opinió pública. Un d’ells va ser Robert Brasillach –entre centenars–, redactor principal, des del 1937, d’un diari que es deia Je suis partout, és a dir, "soc pertot". (N’hem llegit una edició facsímil.) Hi va deixar declaracions antisemites, misògines i proalemanyes de l’altura d’un campanar. Céline, enorme escriptor, també es va prodigar en tres pamflets estúpids, un d’ells el famós Bagatelles pour un massacre. La Pléiade els volia reeditar fa pocs anys, però l’opinió francesa ho va evitar després d’un gran terrabastall als mitjans.

En acabar la guerra Pétain va ser jutjat i condemnat a mort, però De Gaulle li va commutar la pena: tots dos eren generals. Brasillach, que era un home certament intel·ligent i un escriptor impecable (parlem de l’estil), va ser afusellat. Céline va fugir.

I un pensa que dissentir democràticament d’una opció política és una cosa molt diferent.