BarcelonaMolts articulistes van observar, amb molta raó, que aquella imatge de Rudy Giuliani —que havia estat alcalde de Nova York i ara és advocat de la causa perduda de Donald Trump—, amb el tint dels cabells relliscant-li galta avall a causa de la suor, tenia a veure amb aquella imatge de la pel·lícula La mort a Venècia, de Luchino Visconti, en què a Gustav von Aschenbach se li escorre igualment la tinta negra que el barber li havia posat als cabells per rejovenir-lo. Aquesta observació va demostrar que els articulistes dels diaris, en general, veuen més pel·lícules que no llegeixen llibres. Perquè Thomas Mann, a la narració del mateix nom, no va escriure en cap moment que a Von Aschenbach li rellisqués el tint damunt les galtes blanques: això va ser un recurs sensacional —com d’altres aspectes de la pel·lícula— de Visconti.

És possible que Giuliani es fes tenyir els cabells —matusserament— per semblar més jove del que és, cosa força incomprensible si tenim present que un bon advocat semblarà més bo amb els cabells blancs, o cendrosos, que negres impostats. També ho fa amb aquesta intenció Von Aschenbach a la novel·leta que hem dit, i, de fet, quan el barber el deixa tan maquillat, per no dir tan empastifat, li diu: “Ara el senyor ja es pot enamorar sense cap por”.

Ja ho estava, d’enamorat. Estava boig per un adolescent polonès, i se’l mira per última vegada, a la platja deserta a causa de l’epidèmia de còlera que assota Venècia, fins que aquella passió i aquell desassossec el maten. I no li cau el tint galtes avall. Només queden ressaltats en la seva figura els cabells negres impostats, com un senyal més del caràcter fúnebre de tota l’escena: Tadzio allunyant-se mar endins i un vel negre cobrint un trípode amb un aparell de fer fotos, reblant la sèrie d’objectes negres o decrèpits que apareixen a la novel·la, per exemple la góndola que el porta dues vegades fins al Lido.

Diguem, doncs, que Giuliani és un impostor que porta els cabells negres també per impostura, mentre que Von Aschenbach se’ls ha tenyit com a últim estratagema per fer realitat un desig —no un somni, com ara diu tothom, polítics i futbolistes, perquè els somnis ja són ells mateixos la realització d’un desig— que, inevitablement, el mata. Això és de l’ordre de la tragèdia. El tint de Giuliani, per contra, és de l’ordre de la comèdia barata.