BarcelonaEs podria dir que Steven Pinker és el Kenny G cognitiu. Actualment, la psicologia experimental es divideix en dos corrents, Kenny G i Malikian. Quan jo era estudiant, distingíem entre Richard Clayderman i Noam Chomsky. Avui, el que deia el mític lingüista del MIT es troba força qüestionat per les teories de Pinker (que també és del MIT, però d'un altre edifici). Aquest canvi, però, tan sols mostra una part de l'evolució del nostre pensament al segle XXI; ja que el bocí més substancial ha anat de Clayderman a Lang Lang.

Amb el llibre de Pinker El instinto del lenguaje (Alianza Editorial, edició actualitzada de 2020), s'aprenen moltes coses encara que no et puguis creure del tot el que diu. Sobretot, perquè, com que un no és científic, li manquen coneixements per jutjar, però també perquè tampoc els científics estan gaire segurs del que diuen en la majoria de les ocasions. L'alternativa no és el negacionisme, sinó creuar els dits.

En aquest assaig, Pinker assegura, i a estones sembla que ho demostra, que l'espècie humana (o, fins i tot, potser des d'abans dels sàpiens i els neandertals) posseeix i projecta el llenguatge d'una manera instintiva i innata igual que l'aranya fa la seva teranyina; que existeix un gen humà de la gramàtica, i que el cervell no pensa emprant la nostra llengua materna, sinó un llenguatge purament mental intrínsec al cervell. L'autor hi explica moltíssimes més coses, però algunes ja sonen a Felipe Campuzano. En la literatura acadèmica hi ha un gust per l'acumulació, el qual, més aviat que discurs, és com Serafí Llantió, aquell personatge de Tintín.

Llenguatge i política

Ja fa uns anys que es van posar de moda els estudis evolutius. Però, als anys 70, el que es portava eren les coses progressives. Són dos caràcters diferents. Chomsky era un progressiu, i Pinker és un evolutiu. El que hi ha pel mig és política. De fet, en les pàgines d'actualització d'aquesta edició, Pinker considera Chomsky l'inspirador d'una nova generació de persones d'esquerres i titlla les seves idees polítiques de radicals d'esquerres i d'anarquistes. Al seu llibre La tabla rasa (Paidós, 2003), Pinker argumenta contra el que considera una visió romàntica de l'ésser humà, la qual va des de Rousseau fins a Chomsky. De Ciceró ençà, es comença parlant del llenguatge i s'acaba opinant sobre política. Això no només vol dir que la política és un producte del nostre llenguatge, sinó que el nostre llenguatge és un acte polític.

Encara que el principal esforç de Pinker sigui alliberar-nos, d'una vegada, de la postmodernitat (del relativisme), s'hi troba atrapat per a sempre en la major i pòstuma creació d'aquesta. Apareix esmentat com a personatge real acompanyant els protagonistes de la novel·la de David Foster Wallace La broma infinita (Debolsillo, 2021).