La vida consisteix a veure’ns morir els uns als altres i anar tirant

He llegit l’una darrere l’altra dues novel·les de personatges solitaris amb pastor incorporat: Mamut, d’Eva Baltasar (Club Editor), i Ràbia, de Sebastià Alzamora (Proa). Ara els dos personatges i els dos pastors busquen dins del meu cap un racó per ocupar. La sedimentació de lectures va com va i no sempre és previsible.

Hi ha una escena de Solitud en què algú pregunta de quin poble era el pastor. I algú altre respon: “No ho sé… De muntanya… ”. (Un bravo per la nova edició de l’obra de Víctor Català, a càrrec de Jordi Cornudella, que ha publicat Edicions 62). El pastor de Mamut també és de muntanya: la narradora i protagonista abandona la ciutat i es tanca en un mas aïllat en un turó (com la de Sola, de Carlota Gurt, que s’instal·la en una casa enmig del bosc). En canvi, l’escenari de la novel·la d’Alzamora és un nucli turístic d’una zona de platja d’una illa que podria ser Mallorca (i aquí se m’ha establert un diàleg mental amb El mar de cap per avall, de Pep Puig, ambientada a Altafulla). El pastor de Ràbia té uns gossos amb noms de persona i troba que moltes persones no saben tenir gossos.

A Ràbia, la ràbia hi apareix de forma destil·lada, que és potser com ens hauríem de prendre les coses quan tenim una edat i ja hem entès que hi ha individus que escampen maldat perquè sí. Per fer mal. Prou pena en tenen, de ser com són. Quan has trepitjat l’infern però n’has pogut sortir, estàs de tornada i optes per estalviar-te combats estèrils. La reacció del narrador i protagonista quan li passa el que li passa no és la que podríem imaginar d’entrada, però l’entenem. Alzamora aconsegueix que empatitzem amb aquest i amb la resta de personatges de la novel·la, que van empenyent els dies sense estridències però amb dignitat. I ha escrit un llibre que s’assembla als seus personatges: és aparentment poc pretensiós, no hi ha virtuosisme estructural ni floritures retòriques, però explica una història molt ben explicada sobre la inhumanitat d’alguns humans, el no-sentit de la vida, la consciència de la pròpia mediocritat i la degradació paisatgística i moral.

“La vida consisteix a veure’ns morir els uns als altres”, afirma el narrador de Ràbia mentre reflexiona sobre l’absurditat de néixer i de morir. Tot seguit cita una frase d’Incerta glòria que li sembla escrita per ser citada, però que sempre ha trobat exacta: que l’arribada al món és obscena i la sortida, macabra. Els lectors també trobem exactes les frases que la mare del protagonista li deia sovint de petit: que a una persona envejosa se l’ha de compadir, perquè és una persona esclava; però que a la vegada se l’ha d’evitar, perquè és perillosa.

Quan la protagonista pren decisions que (ens) desconcerten 

La narradora de Mamut pren unes decisions que costen d’entendre. I potser es tractava d’això: que ens costés d’entendre, que hi haguéssim de tornar amb una altra mirada. La prosa d’Eva Baltasar continua farcida d’imatges, algunes tan ben trobades que t’hi quedaries a viure, però n’hi ha tantes que a estones tens la sensació d’entrebancar-t’hi. Per contra, els lectors poden trobar a faltar la dosi de trama que ajudaria a digerir unes accions que desconcerten.

“És com haver estat penjant d’un precipici i trobar una esquerda on posar el peu”, diu una de les moltes frases que n’he subratllat. A la primera lectura de Mamut no vaig saber trobar l’esquerda que m’hauria fet entrar de ple dins la història, creient-me-la sense fissures, però ja m’ha calgut rellegir-la. “Tinc la impressió que en el silenci hi passen coses, coses importants”, apunta la narradora. Em fa l’efecte que, en paral·lel al procés de prescindir de tot que viu el seu personatge, l’autora ens ha volgut regatejar peces de la narració. Som nosaltres, lectors intel·ligents tractats com a tals, els qui hem d’intuir les coses importants que passen en el silenci