CampanetUna manera efectista de descriure Mamut, la nova novel·la d’Eva Baltasar, que tanca el tríptic encetat per Permagel i continuat amb Boulder, és dir-ne que és una versió feroç i brutalista de Thoreau. La protagonista és una dona lesbiana de vint-i-quatre anys que, de cop, decideix renunciar a la seva feina com a sociòloga becada que treballa amb “casals d’avis i residències de la tercera edat”, abandonar la ciutat i instal·lar-se a viure al camp. Thoreau va fugir als boscos a cercar-hi una vida menys deshumanitzada, a protegir-se dels efectes alienadors de la modernitat industrial i a fortificar la seva llibertat personal, i en canvi la protagonista i narradora de Mamut no sembla que tingui tan clar per què fa el que fa.

O sí que ho té clar –insisteix sovint que vol fugir dels “col·lectius”, dels “eixams”, de la gent, de les masses–, però ho explica d’una manera erràtica, discontínua, mig poètica i confusa. Dic això d’erràtica i discontínua perquè, just al començament de la novel·la, la protagonista té un objectiu, que és aconseguir que un home li faci un fill i, així, ser mare soltera. Passa que, sense cap explicació ni res que ho justifiqui dramàticament, aquest objectiu, que semblava que havia de ser el desencadenant i el motor del conflicte de la novel·la, queda incomprensiblement aparcat durant molts trams de la història.

L’autora opta per no aclarir-nos gaire, ni des d’un punt de vista psicològic ni biogràfic –no se’ns revelen traumes del passat, ni hi ha secrets que surten a la llum i ho expliquen tot–, què motiva la protagonista. Només ens en diu, en un parell de pàgines inicials que semblen més un article d’opinió que no pas una narració, que la vacuïtat de la feina la disgusta, que la vida a la ciutat la repel·leix i que vol “gestar”.

Recuperar el vincle perdut amb la natura

Aquesta manera de dir que vol ser mare –“no era el desig d’un fill, el que m’havia segrestat, era el desig de gestar-lo, el de fer passar la vida cos a través”– ens dona pistes sobre l’ànsia d’animalització diguem-ne purificadora de la protagonista, però la novel·la tampoc acaba sent ben bé una peripècia sobre l’alliberament redemptor de recuperar el vincle amb la naturalesa que els humans hem perdut. És cert que la protagonista intenta recuperar aquest vincle perdut de diverses maneres: mudant-se a una masia rònega enmig de paisatges feréstecs, relacionant-se amb personatges primitius com el pastor o mitjançant la redescoberta del propi cos a través del plaer –sobretot masturbatori–, del contacte amb un clima extrem o de la feina dura de sobreviure. Tot això hi és, sí, però no com a purificació o alliberament sinó com el contrari, com a formes de brutalització i degradació, la qual cosa no sé si acaba d’encaixar amb l’esperit de la protagonista i amb l’impuls originari de la novel·la.

Encara més desconcertant –més incongruent, menys significativa– és la manera com la protagonista i narradora ens conta el seu periple. Baltasar opta per explicar-nos el procés de depuració existencial –de recobrament dels instints més afuats, de reconnexió amb la realitat sensorial més crua– del seu personatge amb un llenguatge grandiloqüent, inflat de metàfores i de comparacions. “Va ser un trajecte a la feblesa que em va fer conscient del poder feroç del cansament”, diu. I també: “Sortim a la nit, al regne dels estels i les masses negres. El prat de davant l’alberg és un ós adormit”. És un tipus de retòrica que de vegades fins i tot fa difícil entendre què vol dir, com si Baltasar es deixés arrossegar pel llenguatge, igual que els poetes que abracen l’arbitrarietat confiant trobar-hi alguna mena de poesia. De poesia, Baltasar en troba, a Mamut, només de tant en tant. Molta menys, per exemple, que a Permagel.

____________________

Compra aquest llibre 

Fes clic aquí per adquirir Mamut a través de Bookshop, una plataforma que dona suport a les llibreries independents.