BarcelonaAvui parlarem d’un llibre rar entre nosaltres, però que tracta una qüestió molt divulgada al segle XVIII: L'homme de lettres, de Jean-Jacques Garnier. Segons la portada, Garnier va ser professor reial d’hebreu i de l’Acadèmia Reial d’Inscripcions i Belles Lletres –la institució ja no porta el “reial”–. El llibre va ser publicat per un dels editors de Voltaire, Panckoucke, a París l’any 1764.

L’Encyclopédie veia la llum a passes comptades, i els homes i dones que es dedicaven a aquesta professió eren considerats respectables, admirats per la societat culta del seu moment i confortats amb un suport econòmic en forma de rendes vitalícies que Lluís XIV, ell en especial, atorgava a les persones que es dedicaven a l’estudi de les humanitats. Avui s’hi dedica molt poca gent i aquests no reben, que se sàpiga, cap beca permanent dels poders públics, menys encara de la monarquia.

Influït sens dubte pel valor universal de la paraula “saber”, Garnier parla en aquest llibre de la gent que es dedica a qualsevol àmbit de les ciències, incloses les humanes, a les quals ret un homenatge molt ben fonamentat. No s’està d’acceptar –en tant que “modern” quan ja ho era quasi tothom després d’acabada la querelle des Anciens et des Modernes– que els escriptors que han rebutjat els models de la tradició clàssica, és a dir, la grecollatina, han fet molt santament: el segle ho va ser d’un progrés del saber i de la literatura que tomba.

Lloa els bibliòfils, dels que diu que són feliços de posseir una biblioteca abundosa, parada a prop del menjador, per retirar-s’hi i llegir de seguida que s’ha acabat l’àpat, evitant trivials conversacions. Parla de l’important que resulta que una societat posseeixi cenacles d’homes i dones de gran cultura, i de la manera com aquest saber, per una llei molt especial, arriba a totes les capes de la societat. És una afirmació lleugerament idealista, però és benintencionada.

I diu això a la pàgina 144: "Les persones que no coneixen cap altres béns que els que toquen els sentits o aquells que es guarden en una caixa forta, tenen dificultats a concebre la utilitat de la gent de lletres en un estat. No es pregunten mai per a què serveix un sastre o un paleta, perquè senten la necessitat d’un vestit i d’un habitatge, però sovint es sent que pregunten: «Per a què serveix la gent de lletres?»".

El nostre lector segur que ho sap.