Barcelona"Ah, però tu has escrit novel·les?" Aquesta pregunta és, probablement, un dels motius principals que han portat l'escriptor Sergi Pàmies a publicar Tres novel·les analògiques (Quaderns Crema), que recull en un sol volum La primera pedra, del 1990; L'instint, del 1992, i Sentimental, del 1995. A la presentació, dimarts passat, a la Biblioteca Jaume Fuster, l'autor exclamava amb humor: "He fet un llibre gruixut, finalment!"

Pàmies estava content, i va ser molt generós en les seves intervencions. Abans de la nova publicació va recuperar les tres novel·les però no va voler rellegir-les de forma rigorosa, sinó gairebé robòtica, perquè no hi volia tenir implicació emocional. No ho va poder evitar del tot, perquè en un fragment va descobrir una confessió sentimental molt forta cap al seu pare. Recordava l'origen d'aquelles línies, una situació real que es va produir a la sortida d'un after, El Quinto Piso. "Quan vam sortir, ja era de dia. T'has d'imaginar una turba humana i masculina, i llavors van passar els meus pares per la vorera. Ell ja anava amb bastó, i em va venir una mena de "Quina degradació, els lluitadors comunistes que han passat l'exili i la guerra, i tu que ets un puto toxicòman!". Tot l'auditori, ple, va riure molt, perquè l'escriptor ho va explicar en to de comèdia, però allò va ser important: "Vaig arribar a casa i vaig començar a obsessionar-me a escriure-ho".

El recull de novel·les l'obre un pròleg fantàstic que Pàmies ha escrit gairebé com si fos un conte. Hi explica les circumstàncies familiars –estava a punt de tenir bessons– que el van obligar a deixar la novel·la i, de fet, l'escriptura durant molt de temps. Primer, van tornar els articles i els contes, que escrivia en "petites escletxes de clandestinitat": "El conte hi cabia, però la novel·la no. Em vaig centrar en la feina, en produir i en facturar, que dèiem abans". El temps va anar passant, els bessons van arribar als 18, Pàmies es va separar i es va trobar amb temps lliure i ganes de tornar a la novel·la. Ens situem dotze anys enrere: "Em vesteixo per sortir i dic «Se van a enterar, las novelas!» Amb unes presumpcions i unes ínfules tremendes. Imagina't, Imperator a les 22 h de la nit!". Més riallades a la sala. Llàstima, diu, que la novel·la que va escriure no valia res. Anava sobre un home separat, un dia de Nadal. "Era tot victimisme, molt autocomplaent... Era una novel·la pensada per lligar! Buscant aquelles dones que volen protegir-te, i vaig pensar: si no es pot fer, això. És il·legal!". Va ser una decepció relativa, perquè aquell llibre fallit el va portar a escriure L'art de portar gavardina. "Als oficis de certa creativitat, cada cosa alimenta la que vindrà. Haver quedat satisfet amb una cosa, però saber que no és el que t'havies imaginat, és el que et permet dir «No en sé prou. He de ser millor». És un estímul per continuar fent el que t'agrada".

D'aquella novel·la no en queda res: Pàmies la va destruir. Si voleu saber per què es titulava Ens estem coneixent busqueu el vídeo de la conversa (el penjaran aviat). Mentrestant, i llegides les altres novel·les (que us recomano molt, especialment La primera pedra), ja espero la pròxima novetat de l'autor. Veurem què serà, perquè també va explicar que està "en una situació com bisexual": "Miro els contes amb la mateixa vocació i passió, i estic obert a la novel·la, però no obsessivament. A vegades en veig una, de lluny, i dic «Ja hi haurà l'oportunitat»".