Ara fa 80 anys, els anglesos van alliberar Grècia dels alemanys. Bravo! L’Europa democràtica i liberal començava a vèncer l’Europa feixista i totalitària. Però mai res no és exactament el que sembla. Foragitats els nazis, l’anticomunista Churchill es va ocupar que la resistència grega deixés les armes i no accedís al poder. Democràcia sí, revolució i comunisme, no. Ja ho havíem vist uns anys abans a Espanya, on van deixar que guanyés Franco. A Atenes, els partisans antifeixistes no només no van ser celebrats com a herois, sinó que molts van anar a parar a la presó o van ser reprimits. Vencedors vençuts. Stalin, però, tampoc no hauria reclamat Grècia, com es va veure ben aviat a Ialta. Theodor Kallifatides, l'autor grecosuec, narra aquest drama de la seva infantesa, i de la seva família, a L’arada i l’espasa (Galàxia Gutenberg).
Hi ha un moment en què el padrí Stélios, ancià, mig cec, es pregunta sobre els infants del seu poble: "Què serà d’aquests fills? Qui els ensenyarà a vèncer amb humilitat i qui els ensenyarà a perdre amb equanimitat?" Als nostres nens i nenes d’avui els estem mostrant de nou la ràbia del que perd i la prepotència del que guanya. No els ensenyem la ironia o la tolerància. Encara menys l’idealisme. Els estem maleducant en la pitjor política, en la polarització i el dogmatisme, amb mi o contra mi.
Kallifatides representa la millor cara de l’Europa del segle XX. Un pària grec, fill i net de represaliats lluitadors per la democràcia i la justícia social, acollit a la puixant Suècia socialdemòcrata dels anys seixanta, una ànima lliure mediterrània en un país del fred, dues cultures distants agermanades. La Suècia d’avui ja no està oberta als refugiats i immigrants, no podria donar un Kallifatides. Europa té por. La por és fàcil que caigui pel pendent de l’odi a la diferència. L’extrema dreta cada cop està més normalitzada arreu. Els vells humanistes humanitaris fa temps que van deixar de ser referents. Si aixequés el cap Simone Veil –aquest dissabte faria 97 anys–, víctima dels camps nazis i primera presidenta de l’Eurocambra (1979), què diria de Le Pen, de la França i l’Europa actuals? Què se n’ha fet de la fraternitat (potser ara en diria sororitat) i la igualtat?
"Som massa individualistes i ens estimem massa la llibertat per ser rojos", deia el mestre ultra de Ialós, el poble on Kallifatides situa l’obra. Aquell militar posat a docent es considerava un autèntic grec i un bon cristià. Però de quina llibertat parlava? ¿La d’esclafar els que no pensen com tu, la de foragitar els desheretats de la terra, la de desconfiar dels qui veus diferents? Cap compassió. Res d’empatia. Primer els de casa, i entre els de casa, els de la meva corda. La pàtria reduïda a una secta, inclòs el culte al líder. Aquest és l’esperit que s’ha instal·lat avui en l’ànima de tants europeus que se senten amenaçats en la seva inseguretat econòmica i en la seva identitat estantissa. En la seva impotència. No falten raons per al malestar i no s’albiren alternatives reals, però sobra ràbia i entotsolament.
Com va anar la història que explica Kallifatides? "L’oposició del poble grec al nazisme, després a Anglaterra i al moviment reaccionari autòcton, havia acabat amb la victòria dels reaccionaris". Ves per on. Reconciliació? No, monarquia. I tot seguit una guerra civil que va costar 160.000 morts i 100.000 exiliats, amb els Estats Units assajant per primer cop els mètodes antiguerrilla que faria servir al Vietnam i provant també el napalm. Una guerra cruel, brutal. El cor de Grècia es va glaçar.
A Ialós, ironitza Kallifatides, el Pla Marshall hi va acabar arribant en forma de dues eugues hongareses gegantines i un cinema mòbil (en un vehicle militar) on es projectaven westerns de Hollywood. I més tard els condons. Doncs ja ho tenim: desmemòria i llibertat sexual. I una frase lúcida que el mestre empresonat havia dit temps enrere: "No em fan por els alemanys, sinó els grecs!"
