BarcelonaNo sé pas si del segle XXI en sortirem millors, i això que acaba de començar. Les fites més emblemàtiques d'aquests gairebé 22 anys que en portem són espantoses. Les massacres dels atemptats (les Torres Bessones, l'estació d'Atocha, Charlie Hebdo, el Bataclan, la Rambla de Barcelona... I aquesta és una llista esbiaixada, de mirada occidental), la crisi econòmica global, la pandèmia del covid-19, la recent invasió d'Ucraïna, que ha revifat la por a una Tercera Guerra Mundial amb Putin esmentant el seu arsenal atòmic... Llegit d'una tacada, més aviat diria que no sé pas si del segle XXI en sortirem, i punt. Hi ha una frase, una mateixa sentència, que s'ha deixat anar recurrentment arran de cadascun d'aquests terribles esdeveniments: el món ja no serà el mateix. ¿Aquesta, però, és una certesa que estem constatant una vegada i una altra, com enxampats dins d'un bucle el qual ja mai no tindrà fi, o és que el món està deixant de ser el mateix contínuament, està canviant violentament cada quatre o cinc anys, com portat per un frenesí imparable?

Cada cop que dic frenesí recordo la Salseta del Poble Sec. En acabant el segle passat, vaig gaudir molt amb dos llibres ben diferents tot i que parlaven del mateix, d'aquell segle. Gaudir vol dir que sentia que formava part del que llegia. L'un era una mena de memòries del segle, El meu segle, de Günter Grass (Alfaguara, 1999), i l'altre un còmic a mig camí entre la sàtira i la història del segle XX, Le feuilleton du siècle, de Willem (Cornélius, 2000). El que quedava rere la lectura dels dos llibres era la sensació que viure valia la pena, que la gent era millor que la seva història, que sempre s'acabava sobrevivint a la història, i era això el que fascinava de formar part del món. Günter Grass havia rebut el Nobel de literatura el mateix any en què va publicar El meu segle. Tenia 72 anys i estava al cim de la literatura mundial. El seu llibre més conegut, El timbal de llauna, parlava del nazisme. Grass en va ser testimoni i actor. Willem és un dels més representatius dibuixants satírics de França. Es va deslliurar de l'atemptat de Charlie Hebdo només per casualitat. Grass va ser un pessimista constructor, i Willem sempre ha sigut un optimista destructor. Tenen en comú un segle i dos llibres.