21/06/2022

Screamin' Jay Hawkins i els llibres de por

2 min
Screamin' Jay Hawkins

BarcelonaNo sé de quina manera vaig deixar de ser un lector dels llibres d'Austral i d'Alianza de butxaca per convertir-me en un encara més tímid (per introspectiu) seguidor de les col·leccions de Valdemar. A Austral trobava allò que Stefan Zweig havia anomenat el món d'ahir. Disfressats de biblioteca anacrònica, cadascun dels exemplars d'Austral encoratjaven a una recerca cultural, a un exotisme històric. Anar arreplegant els volums d'Austral era engegar una col·lecció de fòssils, calar-me d'una prehistòria lectora amb llibres que havien crescut turbulentament en un bosc desaparegut. Però, d'Austral, allò que més llegia no eren els llibres en qüestió, sinó els índexs que hi havia al darrere, amb títols i autors encara més suggestius i obscurs. Així, llegia sobre el que m'agradaria llegir. Era un lector que s'havia transformat en un somni d'un lector.

Va ser amb els llibres d'Alianza com vaig pactar amb la meva època (tota època està feta dels llibres d'un moment, però també dels clàssics que l'època té a gala assumir i, aleshores, Freud no era una superstició). Arriba, així i tot, un instant en què un se surt de la història i t'acaben enxampant, ni tan sols per uns llibres, sinó per una manera d'aparèixer d'aquests. Les col·leccions són un perill. Agraden més que llegir. Un és d'una col·lecció abans que d'un partit polític. En una propensió cap als llibres de por s'alberga el genoma de la meva condició lectora. La narració d'Arthur Gordon Pym, d'Edgar Allan Poe , és el meu retrat de lector adolescent. Cada tant, un torna a voler ser el lector que era. Aquest viatge cap a l'origen suscita, però, el vertigen d'arribar irreparablement al no lector que també va ser quan al començament l'únic que hi havia era el caos. Aleshores és quan un pot sentir-se com Screamin' Jay Hawkins, el blues shouter (igual que ho va ser Big Joe Turner, això va passar quan els cantants de blues se'n van anar amb les orquestres de swing). A Jay Hawkins el coneix molta gent pel cinema de Jim Jarmusch , i també per la sèrie The X-Files. Feia cançons de màgia i de por (I put a spell on you, Frenzy...) i alguna de riure (Constipation blues). La seva música era meravellosa, encara que semblava que feia teatre amb la capa i la calavera. Un tampoc sap mai si està fent teatre o buscant una veritat.

stats