BarcelonaLa diada comença amb un cel gris. Els núvols sembla que vulguin posar a prova els tarannàs més optimistes que, fins fa unes hores, encara defensaven que el Meteocat podria equivocar-se, sempre que l'error afectés únicament les previsions menys prometedores. "Ja veureu com no plourà" o "per Sant Jordi sempre sembla que hagi de ploure i al final tot s'arregla" són algunes de les proclames que més se senten a la festa de La Vanguardia de la nit anterior: la màgia de Sant Jordi també hauria de fer referència a totes aquestes personetes que, d'una manera francament commovedora, s'entesten a creure que, si ho desitgen molt fort i ho diuen en veu alta, la realitat farà la contrària a les prediccions.
La primera parada és a la Casa del Llibre: falten pocs metres per arribar-hi i ja se senten crits d'eufòria i s'albira una cua d'uns quants centenars de persones amb els ulls humits de l'emoció. Em dic que, quan la gent em parlava de l'experiència extraordinària que viuria fent la diada a Barcelona, devia voler dir això: entrar a la parada esquivant l'aglomeració de lectors àvids i asseure'm a la cadira com una beatle lletraferida. Després, esclar, ve la lliçó d'humilitat, quan m'adono que tots aquells fans sorprenentment joves –d'entre set i tretze anys, acompanyats majoritàriament dels pares– no són la constatació que els nous lectors són més entusiastes que les generacions precedents, sinó una ínfima mostra dels sis milions de fans que un youtuber anomenat Plex acumula a les xarxes, i en Plex avui presenta novetat literària (?) titulada Yo soy Plex, perquè, quan el títol pot ser cert, clar i breu, que diria Mishima, per què cal complicar-lo.
Aquesta primera experiència podria ser com una galleda d'aigua freda si no fos perquè es compensa sobradament amb el contacte amb els autors que seuen al teu costat i amb els pocs lectors que aconsegueixen esquivar la cua del youtuber per aconseguir una altra signatura. I, tanmateix, l'aigua freda no triga a arribar, i ho fa generosament i sense transicions: en cinc minuts, just els minuts que necessites per plantar-te al carrer Balmes i a mig camí de la parada de l'Abacus de la Diagonal; just els minuts que calen per trobar-te al bell mig d'una torrentada d'aigua que, al cap d'un moment, deriva en calabruix i et deixa xopa de dalt a baix en un tros de via sense espai per protegir-te del xàfec.
La pluja serà una constant durant tota la jornada, anant i venint com un dolent de pel·lícula a qui li agrada agafar-te desprevingut. I és llavors, a l'arribar a la següent paradeta i veure la gentada equipada amb impermeables i paraigües, amb el rímel escampat i els cabells molls, que m'adono que, quan la gent afirma amb convicció que no hi ha res com el Sant Jordi de Barcelona, sens dubte es refereix a això, justament a això i no a cap altra cosa: a la perseverança preciosa, a la passió compartida; a l'orgull de ser un poble i una cultura que, ni que sigui un dia a l'any, plogui o faci vent, faci sol o calabruix, decideix sortir al carrer amb la predisposició tossuda que aquell dia sigui el millor dia de l'any. Perquè, com va dir n'Empar Moliner en una xerrada que vam compartir el dia 22 a la tarda, és l'únic dia que està mal vist arribar a casa sense un llibre i una rosa per a la gent que estimes.
