BarcelonaS’ha escampat la teoria que el dia de Sant Esteve, tradició a Catalunya i a d’altres llocs del país gran, es celebra des del temps de la marca carolíngia, aquella franja que anava del sud de França al sud del Principat i permetia a amics i familiars desplaçar-se des d’indrets llunyans fins a les cases principals per celebrar-hi el Nadal, una festa arreladíssima a tot el món cristià, herència de les Saturnals romanes. (Els americans també són generalment cristians, però en comptes de celebrar el naixement de Jesús celebren el quart dijous del mes de novembre, amb fastos i galls dindis, el Dia d’Acció de Gràcies, des del segle XVII, en part com a festa pagana –el final de les collites–, en part recordant que els indígenes Wampanoag van socórrer una vegada els habitants de Plymouth, que passaven gana, portant-los llavors i ensenyant-los a pescar –que sempre serà millor ajuda que regalar peix, com deia Mao Zedong.)

Qui sap què passava a l’era carolíngia o dels Capets, ni tan sols si un sol dia bastava per fer el camí de tornada a casa; el fet és que ara ens va la mar de bé fer festa el dia de Sant Esteve per dues raons: pair el menjar i el beure sobreabundants del dia de Nadal, i recuperar-se de la tortura de passar massa hores en companyia d’uns parents que, en alguns casos, ni veiem mai ni volem veure.

Sigui com sigui, recordeu que sant Esteve ―stephanós, en grec, que vol dir corona (!)―, que degué morir cap a l’any 34, és considerat el primer màrtir cristià. Era un jueu hel·lenitzat, com sant Pau, que va creure que la doctrina que propagava la colla cristiana era més redemptora que la que escau al judaisme, que no creu en la redempció de la humanitat, o sempre l’ajorna fins a un moment indeterminat de la història, que no arribarà mai: és el tan conegut “messianisme” hebreu.

Com que Esteve, igual que el Crist poc abans crucificat, va anar a provar de convèncer el Sanedrí de Jerusalem per fer-los canviar de religió i abraçar la nova doctrina amorosa –bell ideal, encara que potser tenia més raó Plaute quan va dir que l’home és un llop per a l’home (i per a la dona)–, els rabins “es van tapar les orelles i s'abraonaren tots alhora contra ell” (Fets 7, 57), van portar Esteve als afores de la ciutat i el van lapidar, que era el tipus de pena de mort que ells practicaven en aquell temps.

L’estrany de tot plegat és que el matessin, perquè la pena de mort no depenia d’ells –tenien autoritat religiosa, però no política– sinó de l’autoritat romana, és a dir, del mateix governador que havia fet crucificar Jesús. La mort de Jesús està molt ben documentada; la d’Esteve podria ser una llegenda, com la de sant Jordi o la de sant Sebastià.