BarcelonaUn dels símptomes que el periodisme ja no és el que era, és el fet que molts diaris d’arreu —més en la versió digital que en paper— dediquen ara un munt de pàgines a temes de gastronomia.

Temps enrere, tant els gourmets com els gourmands freqüentaven una colla de llibres que oferien una bona quantitat de receptes per a tots els gustos i de tots els països. Entre nosaltres, fruíem del Llibre de la cuina catalana (edició facsímil a Altafulla, 1978), Art de ben menjar (Aedos, 13a edició, 1968), El llibre de les cuines del món (La Magrana, 2002) i, per als afrancesats, La cocina del mercado, de Paul Bocuse (amb un apèndix dedicat a la cuina basca de Juan Mari Arzak, Argos Vergara, 3a edició, 1987). Potser aquestes antiguitats ja no es troben, però les llibreries encara són plenes de llibres semblants.

¿Com s’explica que els diaris destinin tant d’espai als restaurants, a les tapes, als aperitius, a les gambes i als fricandós? ¿Que no tenien la principal comesa d’informar els lectors del més important dels esdeveniments polítics, socials i culturals d’actualitat —és clar que la gastronomia també és cultura—, amb articles de fons i d’opinió per il·lustrar la ciutadania i, en el millor dels casos —encara passa a la premsa de molts països— amb pàgines diàries dedicades a la literatura, que al capdavall és el mateix que l’univers segons Borges? Potser una explicació és que aquestes pàgines gastronòmiques (i astronòmiques) comporten un suport econòmic, avui més necessari que mai per als periòdics, tots desplaçats per xarxes veraces o fal·laces.

Menjar caviar i llagosta

El fenomen que comentem presenta encara una altra paradoxa: aquí, almenys, no es pot dir que la gent mengi caviar i llagosta cada dia. Mengem tan bé com podem —la cuina mediterrània no és cara, i tenim primeres matèries de molta qualitat—, però no sembla que la gent es pugui permetre moltes de les delicatessen i llepolies com les que veiem reportades als diaris. Més encara: Catalunya continua sent un país amb poca gent molt rica, i molta gent que arriba amb treballs a final del mes. I ja no parlem de la gent que menja gràcies a la caritat.

Tot molt estrany. Fem una modest proposal, molt diferent de la que va fer Jonathan Swift, que suggeria menjar-se les criatures en temps de poquedat. Ja que hi ha més gent que llegiria a gust un tros de literatura —no de crítica literària, sinó de literatura stricto sensu—, que gent que tingui temps i es pugui permetre els àpats tan suculents i els restaurants de preu de què informen els diaris, ¿per què no substitueixen les pàgines dedicades al menjar per pàgines dedicades a les lletres? Menjar, bé o malament, no corre cap perill; la literatura, llegir i escriure perfectament, sí que poden desaparèixer un dia: als col·legis i pertot.