"Hi ha gent que s'emociona amb Eurovisió, a mi m'emociona això". Ho deia aquesta setmana la il·lustradora Olga Molina, i "això" era el lliurament dels premis Junceda, que organitza l'APIC, l'Associació Professional d'Il·lustradors de Catalunya, que volen reconèixer l'excel·lència del sector. Efectivament, va ser un acte molt emotiu, però també molt divertit. El presentador va tornar a ser l'humorista Marc Bala, que va saber donar ritme a l'acte i fer riure els assistents, entre els quals hi havia la Roser Capdevila, perquè era reconeguda amb el premi Junceda d'Honor.

Abans que arribés el seu moment, ella també ens va fer riure amb el seu meravellós i habitual sentit de l'humor. Bala va començar ensenyant el cartell del 125è aniversari del Barça, obra de Miquel Barceló, per demanar a l'auditori la seva opinió. La Roser també hi va voler dir la seva: "No està malament per ser una cosa de futbol". Ho va dir sense ironia, però l'explicació posterior va provocar les rialles de tothom: "És un jugador d'aquests que compren al mercat d'hivern i que està com desesperat. I està nerviós. Ha perdut el partit, es nota que acaba de perdre: per set a zero, o una cosa així". Quina mirada tan trapella i tan intel·ligent que té aquesta dona! M'ha fet molta il·lusió que li hagin donat el Junceda d'Honor, i sé que és una alegria compartida amb molta gent: sense anar més lluny, dijous va rebre grans aplaudiments, que em van semblar especialment càlids. Amb els seus dibuixos, la Roser Capdevila s'ha colat a la vida de molta gent, sentim que en forma part, i quina cosa tan difícil i tan preciosa d'aconseguir.

Després del comentari del cartell, encara érem al començament de la cerimònia, i en Xavi Ramiro, president de l'APIC, va fer un discurs que em va semblar que marcava el to de l'acte. Va voler dedicar la gala al col·lectiu: "Un dels avantatges de ser el president és que puc parlar de les meravelles de la il·lustració catalana sense que ningú em titlli d'exagerat, perquè és el que s'espera de mi". Té tota la raó, i em va agradar molt com ho va fer: no va començar a recitar-ne les excel·lències (que són moltes, efectivament), sinó que va parlar amb coneixement i proximitat del que vol dir la professió, intentant capturar tots els perfils d'il·lustradors. Per exemple, els que tenen feina, massa, i els que no en tenen prou. Els més reconeguts, que porten molts anys i, per tant, deuen tenir mal d'esquena. Els que intenten mantenir la il·lusió en un ofici que no ho posa fàcil. Els que comencen i somien a dedicar-s'hi mentre treballen en un bar.

A tots els il·lustradors, els va dir: "Heu estat prou valents per reconèixer davant el mirall la vostra vocació. Voleu formar part d'aquesta professió, malgrat les dificultats. Gràcies per continuar enriquint i enfortint la cultura d'aquest país, i per regalar goig i alegria amb la vostra creativitat". Va ser molt bonic. Ho dic jo i l'hi va dir la Roser Capdevila quan va pujar a recollir el seu premi: "Has fet un discurs que m'ha agradat molt, i mira que els discursos no m'agraden!" Va continuar: "Has dit una cosa que és veritat: l'il·lustrador viu dins el dibuix. Ha d'explicar la història, però d'una manera que ha d'explicar les paraules sense paraules. Això té molt mèrit, i disfrutes. I si estàs dibuixant un bosc, encara que estiguis en un pis, estàs en un bosc. I si estàs dibuixant un banquet, t'estàs atipant, i està molt bé. I us desitjo feina a tots, ja està!" Doncs ja està. Moltes felicitats, i moltes gràcies, Roser.