Tot l’enrenou que ha generat la figura del relator que desitjava el govern català, a manera de mitjancer entre ell i el govern espanyol, s’hauria pogut evitar si, en comptes de començar a parlar d’una figura mediadora, donant-li diversos noms com si tot fos la dissimulació d’un pecat, s’hagués posat de bell començament sobre la taula una figura assenyalada.
En aquests casos de conflicte entre nacions, o entre una nació i un estat, les millors figures de mediació solen ser els grans eclesiàstics, que estan sempre, per definició canònica, per sobre dels poders seculars. L’arquebisbe de Barcelona hauria estat vist amb sospita pels partits més independentistes -que també són comarcalistes -, atesa la seva vinculació a una capital que no acaba d’adherir-se a la secessió. L’abat de Montserrat tampoc no hauria estat adequat, perquè Montserrat, des del temps de l’abat Escarré, està clarament decantada per la independència de Catalunya.
El clergue que hauria estat en millor posició per ocupar la figura del relator, mitjancer o mediador, hauria estat l’abat de Poblet, de l’orde del Cister. Per començar, el Cister té una personalitat universal, cosmopolita i conciliadora més gran que l’orde de sant Benet. Però, sobretot, Poblet és el lloc en què es guarda l’arxiu de Tarradellas: el president de la Generalitat que menys odi ha despertat a Espanya i que no ha generat cap gran refús a Catalunya. Al cap i a la fi, té el mèrit d’haver estat el president que va arribar amb la restauració de la democràcia.
Més encara: Poblet va ser aixecat amb una donació del comtat de Cardona, cosa que el vincula, per tant, als orígens comtals de la Catalunya fundacional, al temps de Carlemany. A més, a Poblet jauen les restes -totes barrejades després de les profanacions d’espanyols i francesos, s’ha de dir- de Martí l’Humà i dels descendents de reis genuïns de la Corona d’Aragó, com ara els fills de Pere IV, el del Punyalet, i de Joan el Caçador. Per acabar de significar un lloc de concòrdia entre la casa d’Aragó i les cases castellanes, a Poblet reposen dos membres de la dinastia dels Trastàmara -ai, sant Vicent Ferrer, que en mala hora vas lliurar a Castella, i no al comte d’Urgell, la dinastia aragonesa i catalana!-: el gran humanista i magnànim Alfons V i el seu germà, Enric, duc de Villena (la tomba n’ha desaparegut; les restes poden trobar-se en qualsevol dels sarcòfags que hi ha).
Ara ja és tard; però si un dia necessitem un altre relator, no hi ha d’haver dubtes sobre qui hem d’anar a buscar.
