Una notícia publicada fa pocs dies a diversos diaris del país deia que Enric Casasses, al qual s’acaba d’atorgar el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes -ja veurem com acaba la nòmina d’aquests premis, no per desmerèixer Casasses sinó perquè soc un contemplador no apassionat del panorama actual de les nostres lletres-, havia demanat que, en tota referència als motius pels quals havia estat premiat, s’ometés la paraula rapsode. El jurat d’aquest premi ja ha dit que retirarà tota referència a aquest mot.

Un ofici assenyalat

Però el fet és que Casasses, a més de ser escriptor, assagista i traductor, és i ha estat sempre un rapsode: recitador oral de poesia pròpia i d’altri. La paraula ve del grec rhapsodós, i Plató atorga fins i tot, al seu diàleg Ió, un verb a les persones que exercien aquest ofici: rhapsodein. A la Grècia clàssica era un dels oficis més assenyalats, entre altres raons perquè els rapsodes, ells i ningú més, havien estat els divulgadors de l’èpica homèrica. Es diu que el primer hauria sigut Quinéthos de Quios, a Siracusa, cap a l’any de la seixanta-novena Olimpíada; i que, gràcies a la tradició grega de concursos de rapsodes, com els que es celebraven durant les festes panatenees, Pisístrat hauria pogut fixar d’una manera estable tots els versos de la Ilíada i de l’ Odissea homèriques. Quan declamaven, els rapsodes no feien servir cap instrument -a diferència dels aedes, que només recitaven obra pròpia-. Solien fer-ho drets -com tantes vegades hem vist fer-ho a Casasses- i amb una branca de llorer a la mà, emblema d’Apol·lo. Diguem que el quadre, en la seva totalitat, és d’allò més satisfactori: gràcies als rapsodes, que tenien molta memòria, ens ha pervingut una quantitat inimaginable de literatura. Perquè, per extensió, van ser igualment rapsodes tots els recitadors de poesia fins que va aparèixer la impremta. Moltes obres anteriors a mitjan segle XV, sobretot en vers, ens han arribat mitjançant aquest ofici. I si les coses no canvien i les biblioteques continuen desfent-se de tota la literatura una mica antiga -pot ser perfectament una novel·la de Dickens, i no parlem de textos completament clàssics- sort en tindrem dels rapsodes que quedin -com ja il·lustrava la pel·lícula Fahrenheit 451 - per mantenir viu un llegat tan fastuós com el de Catalunya: per nosaltres mateixos i per ser hereus de la tradició literària que tenim al darrere. Així doncs: Casasses, gràcies per ser, entre molts oficis de mèrit, un rapsode.