BarcelonaCom que Elizabeth Taylor escriu des de fora del temps, la seva meravellosa novel·la La senyora Palfrey se'n va al Claremont (Viena Edicions, 2022) evoca una època a la qual ja no pertanyen ni els personatges, ni la mateixa escriptora, ni nosaltres, els lectors d'avui. Perquè aquest llibre va sortir publicat originalment l'any 1971, però els protagonistes són un grup de gent gran que ja no pinten res en aquell començament dels anys 70. Viuen retirats en un hotel molt digne, encara que no luxós. Més que esperar la mort, s'han amagat al Claremont esperant que la mort trigui molt a trobar-los.

En aquest llibre, Taylor és una autora d'un altre temps literari, diguem-ne els anys 50. Aquest exili d'escriure des d'una altra època transmet una commovedora barreja de profunditat i tristor que batega a cada pàgina de la novel·la. És una melangia, però, plena de lucidesa i de coneixement de la vida, i llavors un s'adona que aquest devastador sentiment prové del fet que l'escriptora té raó en tot el que diu i en tot el que sent.

Entendre el món o entendre's a un mateix

Entre els pocs personatges joves que hi surten, n'hi ha un que té un paper protagonista, el Ludo, el fals net de la senyora Palfrey. És cert que l'anciana també té un net autèntic, però aquest passa força de la seva àvia. L'acaparen obligacions encara més importants que visitar la pobra vella. Abans que hi hagués escriptors del jo, hi va haver escriptors del món, i de la vida. Avui ja ningú recorda Aldous Huxley, i potser tampoc William Somerset Maugham (els britànics sempre han tingut molta traça a entendre el món). La sensibilitat de l'autora anglesa era aquesta. Abans, la gent parlava d'una altra manera, comentar el que succeïa al seu voltant era tota una disciplina, i per aquesta raó també s'escrivia diferent. Al canviar la vida social pels locals d'oci nocturn es va enfonsar aquesta literatura.

Resulta que el jove Ludo, a qui la senyora Palfrey fa passar ufanament pel seu net, és escriptor. Encara no ha publicat cap llibre, però s'esforça a escriure el primer. Aquí és on Elizabeth Taylor ens està dient que un escriptor tan sols pot ser l'escriptor que va ser. El que era quan començava i, si en aquest llibre algun personatge fa d'alter ego de l'autora és el Ludo. Ho veiem a la condició del jove escriptor. El Ludo estima i respecta la iaia, és clar, però inevitablement no pot estar-se de contar tot el que veu de literari en ella, encara que això resulti immoral.

Un escriptor no té sentiments propis. Els necessita tots per donar-los a les paraules. Els seus sentiments i els de tothom. Un escriptor mai no farà res per ningú i, patèticament, pretén esmenar-ho escrivint. Així és el Ludo, un noi amb bon cor, i la senyora Palfrey ho sap i creu en ell.