BarcelonaLa vida dels poetes no sempre té un gran interès, com passa amb la vida de tothom i totadon. De vegades hi ha gent anònima que ha tingut una vida extraordinària –és la tesi de Walter Benjamin, com es llegeix en el monument dedicat a l’alemany, a Portbou–, i gent d’una obra prodigiosa, en el camp que sigui, que ha tingut vides quasi adotzenades.

Per això, en termes generals, el millor que es pot fer per conèixer la veritat en la vida d’un escriptor és llegir els seus llibres, perquè –llevat el cas dels escriptors de ciència-ficció– un narrador o un poeta no expliquen altra cosa, amb les figures retòriques que siguin del cas, que la seva vida.

Carles Riba, per exemple, va tenir una vida sense gaire relleu, amb molt poques aventures. Melville, Philip Larkin i fins i tot T.S. Eliot, que són gegants de la literatura, també van tenir vides anodines. Per contra, Lord Byron, Marcel Proust o Rudyard Kipling van viure apassionadament. A Catalunya ha passat el mateix, perquè som un país normal, o, si més no, normalet. Verdaguer, per exemple, va tenir una vida tan fabulosa com la seva obra. Gabriel Ferrater també: una vida i una obra rellevants.

D’això ens n'ennova Jordi Amat, amb aquesta habilitat seva quan fa periodisme sobre alta cultura, en un llibre recent: Vèncer la por. Vida de Gabriel Ferrater (Edicions 62, 2022). De fet, el subtítol hauria de ser “Vida i obra de...”, perquè, en aquest cas, com en el cas que hem esmentat fa poques ratlles, la seva vida i els seus no massa poemes van anar de bracet. Amat ha escrit la millor biografia i estudi crític de l’obra de Ferrater, tot alhora, no pas bandejant l’aura, l’aurèola o la llegenda que circumda el poeta del Baix Camp, sinó enllaçant sàviament aquesta cosa amb l’altra: això té mèrit, i només saben fer-ho els filòlegs empeltats d’historiadors de la cultura, com és el seu cas.

Per aquest llibre sabrem els amors del poeta; la seva vinculació tan productiva amb les lletres catalanes en català i en castellà d’autors com Foix, Barral i Gil de Biedma; la seva dedicació polifacètica a la literatura i a les arts, a la traducció i l’enciclopedisme; i, més encara, el valor d’un llegat que, ai las, no ha tingut l’empenta que de vegades suggereix el llibre. No per malastrugança. Allò més definitiu en la seva poesia, que és l’antiromanticisme, encara no ha fet universal saó en el món de les lletres catalanes; o no ho ha fet tant com hauria calgut. La vaca encara és cega; almenys, estràbica. L’europeisme radical de Ferrater, com sap perfectament Jordi Amat, encara és, en bona mesura, un desideràtum.