BarcelonaLes ciutats de la mida de Barcelona sempre havien tingut allò que en podríem anomenar tipus singulars, o tipus populars, estrafolaris, pintorescos o extravagants. Els barcelonins de més de 70 anys, més o menys, encara deuen recordar que els seus pares els parlaven de “la Monyos” –dona famosa pel seu pentinat, que es passejava per la Rambla–, com deuen recordar aquell home dels ocells que desfilava sobretot per la Diagonal, amb una enorme gàbia d’ocells que feien alguna habilitat i resultaven una cosa molt exòtica. També deuen saber qui era la senyora Salisachs, eleganta, que cada dia recorria la Diagonal, de cap a cap, per mantenir-se en forma. Eren tipus singulars de la ciutat. Un dels últims potser va ser el famós Ocaña, mig home mig dona, que va morir en circumstàncies tràgiques quan encara era jove; i potser aquell poeta i cantant que passava pels xiringuitos de la Barceloneta, abans de la remodelació de la façana marítima, tan desdentat com inspirat, que va morir no fa gaire. Potser n’hi havia més, però hom no els recorda.

Aquests que hem dit són poca cosa si es comparen amb l’enorme quantitat de tipus extravagants que corrien al segle XIX per la ciutat, per a goig de criatures i arxiu mitològic de la ciutadania. Però d’aquella colla ja fa molts anys. Hi havia el Xato dels Encants que un dia, ficat dins un nínxol al cementiri del Poblenou, on residia cada nit, va sentir que passava el sereno i li va preguntar, per al seu espant: “Sereno, quina hora és?” El Xarau, que va tenir una de les primeres parades a l’entrada de la Virreina, passava per ser un home de grans coneixements generals i els barcelonins deien, amb ironia: “Aquest és més savi que en Xarau”. En Batista de la planeta era –com encara sabia Josep Carner, que va fer un llibre inspirant-s’hi– un home que portava una gàbia amb tres o quatre verdums que treien, amb el bec, una “planeta” —un tros de cartró— que pronosticava el futur dels que s’hi adreçaven: “Us tocarà la rifa”, “Tindràs un nòvio ric i guapo”. El Ravachol –nom d’un famós anarquista francès, que el pare de Kafka aplicava sovint al seu fill, que ho va ser– era un home lleig i desgraciat, que vivia sense res, com Diògenes, en una gàbia, al parc de la Ciutadella. Aquí no se’l tenia per anarquista, només per un home brut i molt lleig: “Fas més por que en Ravachol!”

I així una enorme colla. Ja no en queden. Ara, a Barcelona i pertot, tothom s’assembla a tothom. No hi ha tipus extravagants, ni singulars, ni pintorescos. Anonimat de la massa! Discreció de la burgesia universal!