Adults que fan el que poden i nens que diuen la veritat

Deixa’t estimar. Sigues forta. Ho superaràs. I enmig d’aquest “circ macabre de missatges de condol i fèretres per catàleg”, només el nebot de María Leach, un nen de cinc anys, es va atrevir a dir-li la veritat: “Quina mala sort que has tingut. Ara hauràs de cuidar tu sola el gosset i el bebè”.

L’escena me’n fa recordar una altra, explicada per Julian Barnes. Ja feia més d’un any que havia mort la dona de l’escriptor anglès i a ell encara l’atacaven dolors nous, únics, per als quals no estava preparat i contra els quals se sabia indefens. Com el que li va provocar la seva neboda neta de set anys. Estaven asseguts al voltant d’una taula i la nena jugava a anar eliminant participants. Aquest queda eliminat perquè té els ulls blaus, aquesta va fora perquè porta una jaqueta de color marró. De cop la menuda va dir, amb la seva lògica infantil: “Aquí el que sobra és en Julian, perquè és l’única persona a qui se li ha mort la dona”. Tocat i enfonsat.

Sort que llavors l’admirat Julian Barnes ja havia aparcat la idea del suïcidi, amb un argument prou convincent: si ara la seva dona només vivia interioritzada dins d’ell, matar-se seria també matar-la a ella, fer-la morir per segona vegada.

L’aflicció pot ser un refugi moral amb música d’Antònia Font

“Qui serà aquesta que hauré de ser a partir d’ara?”, es pregunta María Leach en un dels poemes de No te acabes nunca (Espasa). Un llibre nascut del dolor i de la pèrdua, amb il·lustracions i pròleg de la pintora Paula Bonet. Un poemari trist i bonic -molt trist i molt bonic- sobre una mort a deshora, que és alhora un cant a la vida. Perquè la vida creix fins i tot després que l’hagin tallada. I perquè quan se t’ha mort algú que estimes i tens la sensació o la certesa d’haver desaparegut tu també, arribes a un punt de no retorn en què “la vida comença a ser un desenllaç inevitable”, apunta la María.

El grup musical Antònia Font es va separar poc després que es morís en Charlie, el marit de María Leach. Ella, que ja l’enyorava com segles de glaceres solitàries davallant mil·límetres cap als oceans, en va deixar constància en vers: “Voy a apuntar/ todo lo que te estás perdiendo/ para que no se me olvide/ contarte nada”. Torno a pensar en Barnes i el seu imprescindible Niveles de vida (Anagrama). Un amic que també havia perdut la parella li va dir que l’únic avantatge era que en endavant podria fer el que volgués. Ell no li va trobar la gràcia. Perquè el que volia Barnes era fer coses amb Pat Kavanagh, la seva dona morta. “I si m’agradava fer coses sol, era en part pel plaer d’explicar-li a ella que les havia fet”. En Julian encara parla cada dia amb la Pat: “Els estranys podrien considerar que aquest és un hàbit excèntric o morbós o d’autoengany; però els estranys, per definició, són els qui no han patit el dol”. Barnes ho té clar: el món es divideix entre els qui han sofert l’aflicció i els qui no. I els qui tenen la desgràcia d’haver-la tastat saben que l’aflicció es pot convertir en un espai moral.

Com més sobrevivim, més enrere queden els nostres morts

Sobreviure és arrossegar la culpa del supervivent. María Leach dedica un poema a la part de si mateixa que té pressa per girar full: “La intrusa,/ la egoísta,/ la infiel,/ la que no sabe esperar/ y ya empieza a construirse”. Sobreviure vol dir que els morts cada dia estan més lluny. “Si volem seguir vius arriba un moment que hem de deixar anar els morts”, conclou Joan Didion a El año del pensamiento mágico (Random House). I deixar anar els morts costa: “Avui a l’avinguda Lexington -escriu Didion- la idea que la nostra vida junts serà cada cop menys el centre dels meus dies m’ha semblat una traïció tan flagrant que he perdut la noció del trànsit que venia”.