El Priorat és un microcosmos, un petit univers aturonat i pedregós, fet de valls, bonys i replecs, "una terra arcaica que es resisteix a ser excessivament civilitzada". Però el nom ja li ve dels monjos civilitzadors de la cartoixa d’Escaladei. Roser Vernet (Masroig, 1955) viu al cor del Priorat i duu el Priorat al cor. Va ser la principal impulsora de la candidatura per fer que el seu paisatge fos declarat Patrimoni Mundial per la Unesco. No es va aconseguir, però la feina, que va unir i cohesionar voluntats populars ben diverses, va valdre la pena.

El Priorat que va descriure Espinàs als anys 50 i el d’ara han canviat, però no tant. Aquesta és la seva gràcia: els pobles segueixen sent pobles, però el camp ha reviscolat amb la vinya, hi ha millors comunicacions i es malda per frenar el despoblament. S’ha tornat a col·locar al món i, per als qui l’habiten i l’estimen, no ha deixat de ser Lo mig del món (Club Editor), tal com Roser Vernet titula el seu assaig, una obra que bascula entre el relat íntim autobiogràfic i la reflexió lligada a la terra.

Escrit amb el català que s’hi parla, és la reivindicació alhora literària i ideològica d’un tros de geografia humanitzada. A vegades tràgica, dura. La seva padrina es va suïcidar quan encara no tenia seixanta anys. Es va llançar per la finestra. La seva primera neta, la Roser, tenia pocs mesos. En complir ella vuit anys, la família es va traslladar a viure en una masia isolada, un somni que acabaria en malson. L’experiència del fracàs. De jove acabaria marxant lluny, a ciutat i més enllà.

La política –militava al Front Nacional de Catalunya– la va empènyer a l’exili durant la Transició. "A l’exili, sigui de la mena que sigui, si alguna cosa t’hi endús de veritat ets tu mateixa, sola i aspriva". París, Bèlgica i Sant Miquel de Cuixà. Fins que el retorn la va portar a recuperar "les aulors reconegudes, los silencis i els colors de la terra, del cel; les bèsties mudes i cridaneres, i aquella vegetació soferta i atrevida. Els sons de la llengua que te’n parla [...] Sí, de sobte te’n descobreixes enamorada. Perquè abans d’enamorada no n’estaves ni poc ni gaire".

Roda el món i torna al Born. Al Perxe, una casa rural literària del poble del Molar, Roser Vernet preserva la memòria del qui va ser la seva parella, l’escriptor Quim Soler. I lluita pel paisatge, per un Priorat que es respecti a si mateix, assaonat en el temps i àvid d’un futur on natura i cultura vagin de bracet.

Aquest llibre n’és una contribució més, potser la més personal. El seu polsim de memòria i d’il·lusions, el seu laberint de vida i contradiccions, el seu bocí de país i de compromís. Perquè de feina sempre n’hi ha. I segons la Roser tota comença, o hauria de començar, pel respecte a la gent que tira endavant el mosaic agrícola del Priorat –no tot és vinya– malgrat la sequera aguditzada pel canvi climàtic, malgrat la pandèmia de la desídia política i malgrat el clientelisme que sempre torna.

"Però toca seguir", escriu la Roser, des del convenciment que "los llocs potser no necessiten la gent per ser, per existir. La gent, però, sí que necessitem lo lloc per ser". "Reconeixe’s en un lloc també és fer que el lloc visqui a través teu, i de tots aquells que s’hi reconeixen d’una manera o altra, no sempre harmoniosa ni complaent [...] sovint implica conflicte, és a dir vida". Sí, lo Priorat de la Roser és vida en el sentit més fondo de la paraula.