Tot i que els escriptors som els que posem la cadena del llibre en marxa amb les nostres obres, som els únics professionals d'aquesta cadena que no podem viure de la feina. Aquesta anomalia fa que la majoria hàgim de guanyar-nos les garrofes amb altres quefers. En el meu cas, és la psicologia la que em paga el pis i omple la panxa de la meva descendència. En el meu àmbit, no és gaire comuna, aquesta bicefàlia. Els psicoterapeutes es dediquen a atendre persones i els investigadors, a la recerca.

La setmana passada vaig assistir a un congrés sobre autisme. Parlava amb un investigador sobre la meva (molt abandonada) tesi. Em mirava encuriosit i em preguntava si crec que són compatibles l'escriptura de ficció i la científica. Em va sorprendre la pregunta perquè sempre he considerat que són un contínuum. En una entrevista amb Víctor Recort, l'escriptor Martí Sales defensa que les tres coses constitutives de la vida són enamorar-se, aprendre i jugar, i que ens les arrabassen quan creixem. No hi puc estar més d'acord. I, precisament per això, no concebo que hagi d'escollir entre una opció i l'altra, com si fer-se adult signifiqués deixar de fer les coses que ens fan feliços.

Podem dir sense por d'errar-nos que els temes d'obsessió dels escriptors i les tesis (o els temes d'interès) dels investigadors parlen, d'alguna manera, de la pròpia història; i que dedicar la vida a intentar-los comprendre i "controlar" pot ser una manera, més o menys conscient, de compensar mancances viscudes. La meva tesi parla de la teoria de la ment (ToM), que és la capacitat de representar i entendre la pròpia ment i la dels altres i, d'aquesta manera, donar sentit i predir la conducta. La ToM es relaciona amb la capacitat simbòlica, és a dir, que necessitem imaginar els estats mentals dels altres perquè les ments són opaques i no tenim escàners que ens els mostrin. A més, predir la conducta futura o recordar experiències passades (que ens ajudin a interpretar les presents) són viatges en el temps que també fem amb la imaginació. Els circuits neuronals que sustenten la ToM i la capacitat d'imaginar o ficcionar, per tant, són els mateixos, en un tancament poètic i perfecte dels meus temes d'obsessió.

Tot això no l'hi vaig explicar a l'investigador descregut, però potser li faré arribar l'entrevista del Martí Sales i aquest article, a veure si s'anima a tornar a jugar. Fet i fet, la curiositat i el joc són la base de la ciència (i de l'enamorament, però d'això en podem parlar un altre dia).