Paraules que ens justifiquin i ens facin creure en Déu
Què ens empeny a escriure? La mítica Patti Smith n’assaja una resposta: “Escrivim per recloure’ns en nosaltres mateixos, en la nostra bombolla, en la nostra solitud. La cambra de Virginia Woolf, les finestres tancades de Proust, la casa en silenci de Marguerite Duras, el porxo de Dylan Thomas. Recerques d’un buit on sigui possible imbuir-se de paraules. Paraules que penetraran en territori verge, que es combinaran com mai abans, que articularan l’infinit”.
La cantant i artista total sosté que escrivim per “canalitzar el futur, per revisar la infància i per controlar les bogeries i els horrors de la imaginació”. La tasca, diu, és compondre una obra que comuniqui a diversos nivells, com una paràbola. El somni -afegeix- és escriure alguna cosa que estigui bé, que sigui millor que un mateix, que ens justifiqui: “Que ens ofereixi la prova que Déu existeix”.
Així s’explica la poeta del punk rock en el seu nou llibre, Devotion, tot just publicat en anglès per Yale University Press. De format petit, inclou una narració i dos textos breus a l’entorn de l’escriptura. “Per què escric? El meu dit, com un llapis, dibuixa la pregunta a l’aire. És un enigma que se’m planteja des de ben jove”. I als setanta anys, Smith es veu capaç de resoldre’l: “Per què escrivim? Doncs perquè no podem simplement viure”. Una conclusió similar a la del poeta Fernando Pessoa: “La literatura, com l’art en general, és la demostració que amb la vida no n’hi ha prou”.
No hi ha res més íntim que la pròpia imaginació
La mateixa pregunta del milió de dòlars, per què escrivim, se la va fer la imprescindible Carson McCullers en un dels articles aplegats ara en català a Entre la solitud i el somni (L’Altra Editorial, traducció d’Alba Dedeu). “Deu ser que escrivim per alguna necessitat subconscient de comunicar-nos, d’expressar-nos. L’escriptura és una activitat feta de vagareigs i somiejos. L’intel·lecte queda submergit sota l’inconscient; cal que la ment pensant quedi sota la tutela de la imaginació”.
Segons la narradora nord-americana, escriure consisteix a barrejar amb encert imaginació i realitat. Recorda que una mestra li va dir que s’ha d’escriure sobre “el nostre jardí del darrere”, o sigui, sobre les coses que es coneixen íntimament. Què podria ser més íntim, replica McCullers, que la pròpia imaginació? “La imaginació -raona- combina la memòria amb la comprensió, la realitat amb el somni”. Ella ho tenia clar: “En la imaginació hi ha més veritat que en la realitat”.
La fantasia encaixa millor amb la felicitat que amb el dolor
Un dels textos més bells i sincers que s’han escrit mai sobre l’art d’escriure és El meu ofici, de Natalia Ginzburg (publicat per Àtic dels Llibres dins el recull Les petites virtuts ). Arrenca amb una declaració de principis: “El meu ofici és escriure històries, coses inventades o coses que recordo de la meva vida, però sempre històries, coses en què la cultura no hi té res a veure, sinó que només hi intervenen la memòria i la fantasia. Aquest és el meu ofici, i el faré fins que em mori”.
L’autora italiana fa una aportació interessant al tema de la realitat i la imaginació: “Quan som feliços, la nostra fantasia té més força; quan som infeliços, la nostra memòria actua amb més vivacitat. El patiment fa que la fantasia es torni dèbil i mandrosa; es mou, però sense ganes i amb llangor, amb els moviments dèbils dels malalts”. Ginzburg sabia de primera mà que, quan el dolor ens envaeix, la imaginació queda anestesiada: “Ens resulta difícil apartar la mirada de la nostra vida i de la nostra ànima”.
