BarcelonaDes de fa algunes setmanes, quan les porto a la butxaca, acaricio les claus de casa. És culpa de l'Eva Baltasar i una mica, també, de la Victoria Szpunberg, però a la dramaturga la responsabilitzo més d'estar-me plantejant, molt seriosament, de portar un ganivet a la bossa. Szpunberg és l'autora i directora de L'imperatiu categòric, que es fa al Teatre Lliure de Gràcia, aquest muntatge del qual no voleu sentir més meravelles si no en teniu entrades. Heu de saber, però, que Arola n'ha publicat el text, que us recomano amb entusiasme. A mi em va interpel·lar molt, i de seguida vaig sentir l'obra com una mena de germana d'Ocàs i fascinació, l'última novel·la de l'Eva Baltasar. Segurament, perquè la intempèrie les habita (mai millor dit) totes dues.

La protagonista de Baltasar, que no té nom, es pregunta quan va passar de compartir pis amb amigues a fer-ho amb desconeguts; quan va deixar de tenir finestra a l'habitació. Acaben de fer-la fora de la cambra que tenia rellogada, i haurà de viure alguns dies al carrer. La Clara G. de la Szpunberg (una magnífica Àgata Roca, impressionant!) encara té pis, però s'ha d'afanyar a trobar-ne un altre: un fons voltor ha comprat el seu, i no es pot permetre el que ara en demanen. Una putada, per dir-ho clar, perquè els preus són els que són (totes dues obres passen actualment, a Barcelona) i la seva situació laboral és la que és: com a professora associada d'ètica a la universitat, té un sou ridícul, i viu sota l'amenaça que li treguin hores de classe, cosa que farà que les possibilitats de sobreviure econòmicament desapareguin del tot. La protagonista sense nom treballa algunes hores a una ludoteca, però amb contractes temporals i baixos.

L'obligació de compartir pis per sobreviure

Us explicaria que totes dues estan soles, però potser hauria d'utilitzar una altra fórmula: la Clara és "single". Així és com l'anomena un comercial que li ensenya un pis. Es veu que si ho dius així és com si l'estatus fos un altre. Que importants, les paraules! A la protagonista de Baltasar, la salven, i a l'obra de Szpunberg retraten situacions, com quan el mateix agent immobiliari parla de la gent que busca pis com a "aspirants". També utilitza la paraula "normals", i ràpidament apareixen els estrangers, que no queda clar si formen part d'aquesta categoria. En qualsevol cas, totes dues es troben soles, i ja els estaria bé, si no fos perquè això ho fa tot més difícil: com diu Baltasar, "la ciutat és sanguinària, fabrica solitaris i els obliga a conviure". Vivim en una societat que prioritza el jo, però a l'hora de la veritat ens obliga a compartir per sobreviure: viure sol s'està convertint en un privilegi. La Clara es va trobant amb diferents homes (el seu cap, un metge, una cita de Tinder...) absurds, mediocres, cretins. La protagonista de Baltasar té una mica més de sort: la Trudi, una dona de fer feines, li ensenyarà el seu ofici, i això la salvarà (almenys, momentàniament). Per a la Clara, el més semblant a la salvació passarà per portar un ganivet de cuina, gran, a la bossa.

Quina habilitat, la de Baltasar i Szpunberg, per capturar la precarietat actual. El dret a tenir un sostre, els expats, la invisibilitat de les dones a una determinada edat, els pensaments obscurs, la desesperació... Les seves protagonistes viuen en un sistema estret i poc generós, que les ofega (hola, imperatiu categòric!) i que reconeixem en el nostre dia a dia. Llegir-les, veure-les, riure, fins i tot, amb elles, és una autèntica catarsi.