BarcelonaLes escoles d’escriptura tenen mala fama en certs cercles, que les fiquen totes en el mateix sac (error), en fan escarni i les acusen tàcitament de ser el planter de la plaga d’obres llegidores però prescindibles que inunda el mercat. Això no obstant, les escoles d’escriptura estan plenes a vessar i n’hi ha un fotimer.

La qüestió no és si es pot aprendre o no a escriure. Al capdavall, tot es pot aprendre. Que puguem aprendre a tocar el piano o a jugar a escacs no significa que puguem aprendre a compondre com Beethoven o a jugar com el Magnus Carlsen. Per tant, pots aprendre a escriure, però no pots aprendre a ser un premi Nobel. Convindria, doncs, reformular la pregunta perquè, en el fons, el que voldries saber no és si pots aprendre a ser un futur Coetzee (és obvi que no), sinó si les escoles d’escriptura tenen cap utilitat i per què hi hauries (o no) d’anar.

El drama de la llengua

Donem un cop d’ull als inconvenients. Anar a una escola d’escriptura implica necessàriament relacionar-se amb altres espècimens com tu, tocats per la dèria d’escriure. Aquesta relació implica haver de llegir i opinar sobre els textos dels altres. I solen ser dolents. Molt. Perquè tots n’esteu aprenent i perquè el talent literari és tristament escàs. El pitjor, però, i al meu parer imperdonable, és el drama de la llengua, l’instrument bàsic per escriure: els alumnes sovint tenen un coneixement pobre o fins i tot nefast de la llengua, i així no es pot aprendre a escriure; seria com voler posar en òrbita una estació espacial sense tenir coneixements de física ni de matemàtiques. Pensar-se que bastarà amb saber sumar i restar, o ni això. A sobre, algunes escoles parteixen massa del model americà, que pot ser molt convenient per a alguns caràcters però també del tot contraproduent i ineficaç per a d’altres (sigui com sigui, mal tampoc no et farà). A sobre, els professors tenen molts alumnes i poc temps, i ens podem imaginar que no deuen estar gaire ben pagats (¿queda algú ben pagat en aquest món?). Per tant, de vegades no et llegiran amb tota l’atenció que necessites i que vols (tu la vols tota, esclar). Per últim, ves alerta, algunes escoles propicien l’addicció i, en lloc d’empènyer els alumnes a volar i a treballar sols (perquè escriure és escriure sol), fomenten una tutorització interminable i perniciosa.

Així, ¿què en pots treure d’una escola d’escriptura?

Per damunt de tot, una cosa imprescindible: recursos i tècnica, des dels narradors o els diàlegs fins a la importància del ritme o l’estructura d’una novel·la. Tot això, potser diran alguns, ho pots deduir sol si has llegit una mica; sí, esclar, també et podries inventar la fideuà sense mirar cap recepta, però si algú t’ho explica de manera sistematitzada és probable que arribis abans a cuinar una fideuà amb cara i ulls. Aprendre la teoria per després poder carregar-te-la amb coneixement de causa. Vet aquí. La fideuà de trompetes de la mort, l’espuma de fideuà, etc.

En segon lloc, t’ajudarà a consolidar l’hàbit d’escriure –que diria que és el primer que cal per arribar a escriure: escriure– perquè t’hi obliga; de fet, perquè tu t’hi obligues i t’hi compromets amb l’argument insuperable dels diners que t’hi has gastat. I diràs: però si m’hi han (he) d’obligar, malament. Potser necessites obligar-t’hi perquè tens pànic de fracassar.

Més motius per anar-hi: perquè ara que tindràs companys amb la teva mateixa fal·lera podràs deixar de fotre la tabarra a la parella i als amics, perquè per fi algú et llegirà amb ulls crítics i professionals, perquè llegint els altres aprendràs a llegir millor i a ser més rigorós (llegir genis és imprescindible, però acomplexa; llegir coses fluixes ajuda molt a prendre consciència d’on falles perquè en els altres hi veus més clarament defectes propis).

Així que si vas a una escola no en sortiràs ni remotament amb un premi Nobel sota el braç, ni tan sols amb el Premi Literari del Teu Poble, però sens dubte seràs més bon escriptor (o menys mal escriptor) del que eres abans.