"Jo podria fer o esdevenir milers de coses excepte una: deixar de ser grec". Ho escriu Theodor Kallifatides, l’escriptor que als 25 anys va marxar d’Atenes destí a Estocolm i amb el temps va acabar esdevenint un autor d’èxit en suec. I afegeix: "Jo soc grec, els meus fills són suecs. Mai no he intentat fer-los una altra cosa [...] No volia que la meva hel·lenitat esdevingués una amenaça per a la seva vida. Els la vaig donar com a regal, no com a feina obligatòria". A canvi, ells li han fet un altre present: "Quan ets estranger, els teus fills esdevenen les teves arrels".

Ho escriu al seu darrer assaig autobiogràfic, traduït al català per Montserrat Camps, Un nou país més enllà de la finestra (Galàxia Gutenberg), una introspectiva mirada a la pròpia condició d’immigrant, al desconcert de l’estrangeria. Milions de persones al món no solament han perdut la terra promesa sinó també la terra de l’èxode. Són els que se senten estrangers arreu: en el seu cas, grec a Suècia, suec a Grècia. Kallifatides encara porta la reflexió més enllà, fins a esdevenir un estranger per a si mateix a força d’haver-se allunyat del seu antic jo.

Heràclit tenia raó. La vida és canvi permanent. "Suècia canvia cada dia. Els immigrants també, almenys la majoria. Els conflictes en el futur seran entre els qui estan disposats a canviar i els qui no ho estan". Kallifatides es pregunta què és el més genuí o immutable, si és que hi ha res que ho sigui. Després d’una vida adulta personal i professional en suec, arriba a la conclusió que potser ho és la llengua. De gran, sense renunciar ni de bon tros a l’idioma d’adopció, ha abraçat de nou el grec. I a través d'aquesta llengua està fent un bell i honest viatge autobiogràfic: "No posseïm la veritat sobre la nostra vida, però sí que posseïm les nostres històries". Sovint inventades, embellides. Recordem coses que no van existir. Tant se val, són nostres.

El seu retorn al grec és un afer personal i intransferible. Recorda com a Suècia va haver-hi un moment que volien que els nens i nenes aprenguessin a l’escola la llengua dels pares. Ell s’hi va negar. Sospitava que aquella mesura "no tenia cap més objectiu que la repatriació en l’ocasió i el temps en què semblés oportuna". Ho veia com una manera de fer-los estrangers permanents: "A Suècia, els fills dels estrangers no són vistos com a suecs, sinó com a immigrants de segona generació". "M’hi vaig negar llavors i m’hi nego després de trenta-cinc anys. Però ja no aguanto més. Reconec la meva culpa en tots els aspectes. Soc immigrant, soc grec i soc estranger". Encara un afegit: "No era conscient que la croada per no ser estranger em faria encara més estranger. Aquest és el perill de totes croades. Esdevens allò que combats". Tot això a Catalunya ens sona familiar, oi? O ens hauria de sonar...

I llavors arriba a témer sentir-se estranger respecte, no ja a la llengua, sinó a la mateixa escriptura, el seu preuat refugi. Un dia entén que el problema de la llengua no és que sigui massa abstracta, sinó al contrari: "Les paraules són més concretes que la vida. El problema no és que les paraules no siguin suficients, sinó que són excessives". Cadascú es busca el seu dolç patiment. El del Kallifatides vell és la llengua retrobada. Sense drames.

En suec, se surt al mar, mentre que en grec s’hi entra. I viceversa. Doncs bé, "per culpa d’aquesta diferència de poc faig que els meus fills s’ofeguin. Eren petits i nedaven, i jo, que tinc por a l’aigua, els vaig dir cridant que sortissin, i ells hi van entrar encara més endins". Aliè al perill de la nostàlgia, ha tornat a entrar endins de la llengua grega i s’hi ha retrobat: estrany i alhora còmode. Com si el grec l’estigués esperant. Kallifatides, "el fill estranger", li deia la seva mare quan l'anava a visitar. 

El Kallifatides suec no pot deixar de ser grec. ¿Podríeu vosaltres deixar de ser catalans?