L’auge de la sinceritat, de la llibertat absoluta de dir cruament el que pensem, d’anar contra la blasmada correcció política, s’acaba fent servir per cohesionar la tribu, per tornar al “nosaltres i ells”. És el suposat valor absolut de dir les coses pel seu nom encara que siguin desagradables, encara que siguin vomitives: això és el que fan els polítics populistes i xenòfobs i el que fan els periodistes eterns enfant terrible.

Davant d’aquesta frivolitat democràtica, hi ha una altra manera de veure les coses. Llegiu la conversa que va mantenir el filòsof Daniel Gamper amb els seus col·legues Charles Taylor, canadenc, i Richard Bernstein, nord-americà, publicada a la col·lecció Diálogos de Gedisa. “Les millors amistats sempre inclouen acords i desacords. Així és com veig la meva relació filosòfica amb Charles Taylor”, comença Bernstein, que confessa haver dedicat la seva vida “a combatre el fonamentalisme i l’exclusió”, alhora que ens adverteix que “la mentalitat excloent pot assumir una forma secular o religiosa o la forma de la laïcitat”.

Contra les certeses absolutes, creuen que una societat democràtica saludable no pot existir sense les virtuts del fal·libilisme: “La capacitat d’autocrítica, l’obertura, la capacitat de considerar les coses i acceptar que ningú té la paraula final”. Humilitat intel·lectual i respecte a la diferència. Sense caure en cap ingenuïtat, sense menysprear les dificultats de la convivència en societats complexes -immigració, religió, identitat nacional...-, Bernstein creu que “sempre hi ha la possibilitat d’una entesa mútua”. I afegeix: “Pots tenir un sentit fort d’identitat, d’allò en què creus, sense que això sigui incompatible amb un sentit d’obertura [...] El pluralisme no és relativisme, sinó obertura a la diferència”.

Encara per a Bernstein, “el problema no és la falsa oposició entre liberalisme i comunitarisme” perquè “no hi ha individus sense comunitat”. “La pregunta és: quin tipus d’individu i quin tipus de comunitat?” I la resposta la dona Taylor a partir del republicanisme clàssic: “No n’hi ha prou a ser un individu amb drets, cal que participis”. Gamper en fa la síntesi: el desacord és profundament democràtic. Els desacords entre ciutadans són la condició primera per a l’entesa. I ens alerta de dues coses. Una: “La prohibició i la provocació es necessiten mútuament”. I l’altra: “La política de la identitat pot posar en perill la identitat de la política”.

El de Gamper, Bernstein i Taylor és, doncs, un diàleg que defensa la llibertat d’expressió i i la responsabilitat d’expressió, que no vol dir necessàriament autocensura. Un diàleg que defensa el diàleg des de la diferència. Un diàleg que creu tant en l’individu com en la comunitat, i sobretot que creu que cal creure en la possibilitat d’entesa com a condició prèvia per mirar d’entendre’s.