Totes les narracions i novel·les sobre epidèmies i pandèmies que s’han escrit els últims dos-cents anys -començant per la de Mary Shelley, l’autora de Frankenstein, intitulada The Last Man (1826)- presenten un futur molt negre, i solen ser el contrari de les utopies felices del Renaixement. Són més aviat distopies, o utopies desgraciades, en què no es parla d’un futur òptim i agradable per a la humanitat, sinó d’una cosa semblant a una apocalipsi negativa, és a dir, no la revelació del final del temps i l’estada eterna al Paradís, sinó una vida miserable i malaventurada a la Terra.

La pregunta que ens hem de fer és per què a l’alba de les societats burgeses les utopies eren positives, i per què durant els segles XIX i XX, especialment, han estat negatives. L’explicació sembla aquesta: el capitalisme industrial i la civilització burgesa es van convertir, elles mateixes, en la progressiva realització d’un somni, en una utopia feta realitat. Quan es va veure que aquest sistema econòmic i social no portava realment ni a la pau perpètua (Kant) ni a la felicitat perdurable, el món es va tenyir de pessimisme (Schopenhauer, Nietzsche), i van començar a proliferar aquestes distopies, avui tan rellegides per tothom.

Una de poc coneguda és la de Jack London, La pesta escarlata (1912), en què un home de quasi noranta anys explica als seus escassos descendents, l’any 2073, de quina manera va sobreviure, ell i no gaire més de quatre-centes persones a tot el món, a una terrible pandèmia d’una variant de l’escarlatina. La gràcia d’aquesta narració resideix en el fet que, havent desaparegut quasi tot i tothom de la Terra, els supervivents es troben en un estat de civilització molt primitiu, com del Paleolític. I llavors tot està per fer i tot és possible. Però London, que sempre deixava anar espurnes d’una gran intel·ligència en les seves novel·les i narracions, fa que a les últimes pàgines de La pesta escarlata, aquell vell, que havia estat professor d’anglística a la Universitat de San Francisco, insinuï que tot recomençarà de zero, però tot anirà de la mateixa manera. Es tornarà a llegir i a escriure, tornaran els grans escriptors, els homes de ciència, les invencions i les màquines... i un dia aquella nova civilització descobrirà la pólvora, gràcies a la qual els homes es mataran entre si covardament, altra vegada.

És com dir que la humanitat no té remei i mai no aprèn res de les més funestes experiències.