Friedrich Nietzsche (1844-1900), just abans d’embogir –com que era de parlar clar, ja li aniria bé que ho diguéssim així–, va publicar el 1889 el Crepuscle dels ídols, que ell mateix va definir com "una perfecta introducció a la meva filosofia". Ho és. Qui vulgui entendre l’autor de la mort de Déu i precursor, sense saber-ho, del nazisme, ara té a Adesiara aquesta obra traduïda al català per Manuel Carbonell. Que el nom de l’autor no us espanti: és un llibre fàcil de llegir. Inclou el conegut inici amb "dites i dards", tipus "«tota veritat és simple». ¿No és això una doble mentida?" o "¿Com? ¿L’home és tan sols un desencert de Déu? ¿O Déu tan sols un desencert de l’home?".

El pensador alemany, molt crític amb el seu país, volia destruir els valors tradicionals: el cristianisme, el deure de l’amor al proïsme, l’altruisme i la compassió, el romanticisme, les institucions liberal-democràtiques –"no hi ha res que perjudiqui més la llibertat"–, el socialisme, el sentimentalisme, la superficialitat moralitzadora dels polítics com a falsos predicadors de la virtut... Tot això li semblava el que avui alguns en dirien, amb aire despectiu, "bonisme ingenu". Defensava sense embuts un canvi radical de l’ésser, alliberat dels vells prejudicis morals, valent, desacomplexat. "L’home lliure és guerrer", deia. Un superhome amb voluntat de poder, vitalista, físic, concentrat més en el cos que en l’ànima. Als febles, als covards, els veia com corcs d’una societat decadent. "La doctrina de la igualtat!... Però si no hi ha verí més verinós!" Ni moral ni raó: realitat!, clamava.

Oi que tot això ens torna a sonar? Si prescindim de la part casposa i tradicionalista, la ultradreta il·liberal i la dreta extrema del segle XXI, sense saber-ho, són nietzscheanes en alt grau. N’agafen l’arrogància com a resposta a la caritas i a la humilitat. També l’esperit de venjança: el futur és dels forts que saben dotar-se d'enemics i combatre'ls sense concessions: immigrants, musulmans... Qui no se’n surt, qui no s’espavila, és perquè no vol o no s’ho mereix. Meritocràcia brutalista. Pobres pobres. "Manca el millor quan l’egoisme comença a mancar", escrivia Nietzsche. O sigui, primer els de casa. Renegava, esclar, de la moral de la compassió de Schopenhauer. Hem tornat aquí.

Nietzsche veia en l’Europa decimonònica un feble alè, un pessimisme i nihilisme decadents, una societat manyaga, mediocre i castrada. I es desmarcava del "democratisme" que veia com un mer "simulacre" de llibertat. També en això tenim un revival perillós.

Bon coneixedor de la filosofia grega clàssica, renegava de l’equivalència socràtica raó = virtut = felicitat. Per ell, felicitat era igual a instint, passió i sensualitat, tocar de peus a terra, fugir d’idealismes i mistificacions. Res tampoc de Plató. I res de pau de l’ànima; al contrari: lluita ferotge per la vida i el poder sense culpa ni càstig, més enllà del bé i del mal. Confiava en aquest home nou, noble, superior, que superés tant l’esperit cristià –"l’ambició plebea de tenir sentiments generosos"– com l’esperit anarquista/socialista –la "bella indignació", igualment plebea, consistent a buscar culpables de la desgràcia pròpia; "plànyer-se no serveix de res en cap cas: ve de la debilitat"–.

Més dionisíac que apol·lini, proclamava, en fi, "l’embriaguesa de la festa, de la competició, de l’èxit clamorós, de la victòria, de tota emoció extrema; l’embriaguesa de la crueltat; l’embriaguesa de destruir". I creia en els grans homes que acumulen una energia colossal, que són explosius: "El geni –en l’obra, en l’acció– és necessàriament un dilapidador". Esperem que els genis de la nostra ultradreta, la catalanòfoba de tota la vida que el PP està blanquejant, i la catalana que està traient el cap, tinguin poques oportunitats de demostrar-nos la seva potència destructiva. Val la pena llegir Nietzsche per no repetir barbàries.