I si no diem res perquè no tenim ningú amb qui parlar?

“Quan era molt jove i sentia dins meu la necessitat de ser en qualsevol altre lloc, la gent gran m’assegurava que quan fos adult se’m curaria aquest neguit. Quan els anys em van fer adult, el remei prescrit va ser la maduresa. A la maduresa, em van assegurar que la vellesa rebaixaria aquesta febre, i ara que en tinc cinquanta-vuit, potser la senilitat farà la feina. No ha funcionat res. [...] En altres paraules, no he millorat; en més paraules, un rodamon és sempre un rodamon. Em temo que la malaltia és incurable”. Ho explica John Steinbeck a l’inici del llibre Viatges amb el Charley, en què recrea un recorregut que va fer en autocaravana pels Estats Units dels anys seixanta, en companyia del seu gos. Publicat ara per Viena amb traducció al català de Marc Donat, la versió original va veure la llum el 1962, l’any en què Steinbeck rebria el Nobel de literatura.

Aquest rodamon sense remei recorda en un moment del llibre que durant dos anys consecutius va estar sol vuit mesos seguits a les muntanyes de la Sierra Nevada del llac Tahoe. “A mesura que passaven els dies, m’adonava que les meves reaccions es complicaven. Habitualment xiulo molt. Vaig deixar de xiular. Vaig deixar de xerrar amb els gossos, i crec que les subtileses dels sentiments van començar a desaparèixer fins que finalment em vaig quedar en un estat de plaer-dolor. Llavors vaig pensar que els delicats matisos dels sentiments, de les reaccions, són resultat de la comunicació, i sense aquella comunicació tendien a desaparèixer”. Aquí l’escriptor planteja una reflexió interessant: “Un home que no té res a dir no té paraules. Però a la inversa, ¿podia ser veritat que un home que no té ningú amb qui parlar no té paraules perquè no li cal dir-les?”.

Són molts els autors que prenen la decisió de no escriure més

La pregunta de John Steinbeck em remet als escriptors que un bon dia perden les paraules, potser perquè ja no tenen res més a dir o potser perquè han arribat a la conclusió que és millor no dir res més. A Bartleby y compañía (publicat originalment a Anagrama, després a Seix Barral), Enrique Vila-Matas va rastrejar una colla d’autors que havien llançat la tovallola literària. Com Rulfo, com Rimbaud, com Salinger, com tants altres afectats de la “síndrome de Bartleby” -batejada així en homenatge al famós copista del relat de Melville que sempre responia el mateix: “Preferiria no fer-ho”.

Si tothom publica llibres, potser el mèrit és saber callar

Juan Rulfo no va escriure res més després de Pedro Páramo i, quan li preguntaven per què havia penjat la ploma, solia respondre que se li havia mort l’oncle Celerino, que era qui li explicava les històries. De vegades oblidava el parent i s’escudava en l’excés de soroll: “Avui fins i tot els marihuanos publiquen llibres, i jo he preferit guardar silenci”.

A Jaime Gil de Biedma, la pregunta de per què havia deixat d’escriure el duia a fer-se’n una altra d’anterior: per què havia escrit. Ell responia i es responia que la seva poesia havia estat un intent inconscient d’inventar-se una identitat i que, un cop inventada i assumida, ja no tenia sentit abocar-se sencer en cada vers. També deia que tot plegat partia d’una equivocació: “Jo creia que volia ser poeta, però en el fons volia ser poema”.

Juan Ramón Jiménez va plegar d’escriure el mateix any que li van donar el Nobel, perquè va ser l’any que es va morir l’escriptora i traductora Zenobia Camprubí. Sense la seva dona, a sant de què havia de seguir escrivint? L’autor de Platero y yo va aportar una frase de capçalera a la història de la literatura del No: “La meva millor obra és el penediment de la meva obra”.